Escassa cultura del pacte

En poques ocasions com en aquesta etapa postelectoral es visualitza amb tanta claredat la fragmentació política i la dificultat que hi continua havent en aquest país per assolir pactes des de posicions diferents. Que no hi ha cultura de pacte, i molt menys de govern en coalició com succeeix en molts països d’Europa, és evident veient les dificultats que va tenir Rajoy en el seu moment i ara Pedro Sánchez, ja no només per governar sinó fins per aconseguir la investidura. Els nostres polítics s’encastellen en posicions dogmàtiques i irreductibles, justificant-se en suposades línies roges o en axiomes com “no és no”, que busquen, més que imposar les seues pròpies tesis, debilitar o destruir les de l’adversari sense ni tan sols preguntar-se si hi ha punts en comú a desenvolupar. En canvi, les negociacions posteriors a les municipals han donat peu a curiosos pactes per a alguns consistoris i consells comarcals en els quals, si hi ha punts programàtics en comú a nivell local o comarcal, se salten les línies roges de no negociar amb independentistes o amb els qui van donar suport al 155. No en tots els casos ha funcionat la mecànica de blocs i ja està bé que s’explorin totes les possibilitats d’acord com ahir plantejava Artur Mas de cara a la investidura, en la línia de l’avançat pels diputats presos, o com també defensava des d’ERC el diputat Rufián reclamant pactes amb els comuns. I és significatiu en la política estatal el cas de Navarra, on l’experiment de la dreta presentant-se en coalició Unió del Poble Navarrès, PP i Ciutadans, que es va convertir en la força més votada, ha tingut la resposta d’un pacte d’esquerres amb el PSOE, Geroa Bai, Podem i Izquierda-Ezkerra que amb l’abstenció de Bildu pot facilitar el govern als socialistes a costa de perdre els dos vots d’UPN per a la investidura de Sánchez. És significatiu que puguin posar-se d’acord forces tan diferents en les qüestions que afecten Navarra, per molt que des de la dreta el desqualifiquin com un govern Frankenstein o com el pagament de Sánchez als etarres, perquè se suposa que totes han cedit en alguna cosa i coincideixen en el principal. Coincideixen tots els politòlegs que s’ha acabat el temps de les majories absolutes i això és bo per a la democràcia, però també obliga a reivindicar la cultura del pacte, la capacitat de negociar, de cedir en el que és accessori i defensar el més substancial.