Els perjudicats de les vagues

Com passa cada estiu, o coincidint amb ponts festius, l’inici de vacances de molts ciutadans es veu complicat per les vagues convocades en serveis bàsics com el transport: així, aquest cap de setmana han estat els treballadors de terra d’Iberia els que han fet dos dies de vaga, amb la qual cosa han provocat nombroses cancel·lacions de vols; per demà s’anuncia una altra vaga a Renfe, que també ha de suspendre nombrosos trens de llarga distància, i encara n’hi ha una altra de prevista el mes d’agost del personal de seguretat de l’aeroport de Barcelona. Evidentment, els treballadors tenen dret a convocar vagues per defensar les seues reivindicacions i busquen aconseguir la màxima repercussió possible perquè l’empresa acabi cedint, però també convindria que es preguntessin a qui perjudiquen realment amb aquestes vagues convocades estratègicament a l’inici i al final de les vacances. No sembla que siguin aquestes grans empreses, Renfe o Iberia, o els seus directius els que pateixin les conseqüències de les aturades, les suspensions i les cancel·lacions, ni tampoc els grans executius, que poden ajornar les reunions o celebrar-les per videoconferència, i en canvi sí que s’han vist imatges que són famílies les que veuen frustrades les seues vacances o retrobaments familiars, o gent que ha estalviat durant tot l’any per poder viatjar uns dies i patirà una pèrdua econòmica per la vaga. Des dels sindicats s’argumenta que s’ha d’atribuir la responsabilitat a les empreses, Iberia o Renfe, que no atenen les seues reivindicacions laborals, que es repeteixen any rere any sense ser escoltades, però se’ls hauria de recordar que altres aturades convocades també en dates estratègiques per col·lectius tan privilegiats com els controladors aeris eren considerades com una forma de xantatge i de convertir els usuaris d’un servei públic en ostatges de la negociació. Salvant les distàncies, s’acusa els convocants d’aquestes vagues de convertir els viatgers també en ostatges i farien bé els primers a reflexionar sobre la qüestió, però mentre no canviïn les mentalitats, convindria que algun govern es decidís a afrontar la qüestió. I no es tracta de restringir el dret a la vaga, que és una conquesta irrenunciable dels treballadors, sinó de garantir uns serveis mínims al conjunt de la societat en dates que per a tothom són especialment estratègiques.