Unitat o pluralitat

La ressaca electoral, en forma de pactes que han generat polèmica i les diferents estratègies dels partits independentistes, ha provocat que des de les entitats cíviques, Òmnium i sobretot l’ANC, es critiqui aquesta divisió, es reclami unitat, s’assumeixi el lideratge en la resposta a la sentència i en els preparatius de la Diada, i fins i tot s’adverteixi que a la Diada d’aquest any no es reservarà espai preferent als dirigents dels partits. Encara que des del Govern de la Generalitat es va recalcar ahir la crida a la unitat, alguns exconsellers d’ERC com Josep Huguet o Anna Simó van avisar que no anirien a la manifestació i el mateix Carles Puigdemont en unes declaracions a El Punt Avui considerava “preocupant una deriva antipartits durant la Diada, on ningú s’ha de sentir exclòs”, i va reclamar que “la unitat passa perquè es trenquin sectarismes que es puguin enquistar a les cúpules dels partits, cosa que els pot portar a actuar com a rivals en comptes de com a aliats”. És una reflexió que mostra part del que ha passat en les conteses electorals i que pot tornar a repetir-se, però que entra dins del raonable perquè és legítim que els partits aspirin a governar i imposar els seus programes i perquè tampoc s’evitaria amb una unitat forçada, que tampoc va aconseguir bons resultats quan es va arribar a l’agònic acord de Junts pel Sí. En aquest sentit, intel·lectuals tan poc sospitosos per a l’independentisme com Salvador Cardús adverteixen que la unitat està tan mitificada com sobrevalorada i que és més important reclamar que sigui la societat civil organitzada la que sigui unitària i independent dels partits, que haurien de precisar les seues pròpies estratègies i el seu projecte de país i sobretot no condicionar el teòric objectiu de la independència al triomf de la seua pròpia ideologia. Tan legítim és defensar la unitat com la pluralitat, tenint en compte que poden definir-se objectius comuns que sí que poden ser compartits per una àmplia majoria, als quals es pot accedir per diferents camins i amb estratègies i ritmes diversos i no una via única que no se sap gaire bé a qui correspon definir i en la qual molts es poden sentir incòmodes. Pot resultar més còmode emparar-se en frases fetes i reclamar unitat com a arma llancívola davant els partits, però seria un error desqualificar els que defensen el dret a la discrepància.