El disbarat de les agressions

En només sis mesos, del gener al juny d’aquest any, els Mossos d’Esquadra han rebut ni més ni menys que 519 denúncies d’agressions masclistes de dones de Lleida produïdes tant per part de les seues parelles o bé en l’àmbit familiar. Això suposa una mitjana de tres al dia. En el mateix període, també van ser arrestats 146 presumptes maltractadors. Són unes xifres esborronadores i més si tenim en compte que, segons les estadístiques, les dones que denuncien suposen un percentatge molt baix d’entre totes les que han patit algun tipus d’atac masclista. És una situació totalment insostenible que requereix mesures urgents i contundents perquè, malgrat que parlem de Lleida, la situació es pot extrapolar a l’àmbit català i espanyol, amb la qual cosa la magnitud d’aquest tipus d’agressions és totalment inassumible per a una societat que s’autoconsidera avançada. Les administracions, tant el poder executiu com el judicial, han de treballar en els seus respectius àmbits amb més pressa i duresa per atallar aquest terrorisme domèstic, mentre que la tasca educativa en el si familiar ha d’incidir en el respecte envers les dones i a preservar i incentivar els drets que els corresponen. Si no es prenen mesures dràstiques davant de qualsevol indici de maltractament, la situació pot empitjorar i és així com, per desgràcia, veiem augmentar les tràgiques i vergonyoses xifres de dones assassinades a mans de la parella.

Justícia històrica... però amb retard

El Butlletí Oficial de l’Estat va publicar la setmana passada la llista amb els noms de més de gairebé 4.500 ciutadans espanyols, 165 d’originaris de les comarques de Ponent, que van morir als camps de concentració nazi de Mauthausen i Gusen. L’escriptora Montserrat Roig ja va publicar l’any 1977 el seu ingent treball per donar a conèixer els catalans que van patir en carn pròpia l’horror del nazisme i, amb molt retard però merescudament, és ara el Govern de l’Estat qui oficialment els reconeix i les honora. Com hem dit, el reconeixement arriba tard però era totalment imprescindible.