Quo vadis, Unió Europea?

La penosa odissea de l’Open Arms, el vaixell de l’ONG catalana que fa disset dies que espera que Itàlia li permeti atracar al port de Lampedusa perquè puguin desembarcar els migrants que va rescatar al Mediterrani, sembla lluny d’arribar a la fi. La situació semblava que s’havia desencallat fa tres dies, quan la Unió Europea va anunciar que sis països, entre els quals Espanya, havien acceptat acollir aquestes persones. Tanmateix, per fer-ho cal que el vaixell pugui atracar i el ministre d’Interior italià, l’ultra Matteo Salvini, segueix obstinat i dissabte només va permetre, subratllant que ho feia en contra de la seua voluntat, el desembarcament de 27 menors no acompanyats. Així que a bord encara quedaven amuntegats 107 migrants, quatre dels quals, presos de la desesperació, es van llançar ahir a l’aigua per intentar arribar nadant a Lampedusa. Per la seua banda, Espanya va oferir el port d’Algesires com a punt d’acollida, però l’ONG el va rebutjar perquè aquesta destinació implica sis dies de navegació. Al marge del drama humà i la mesquinesa de polítics com Salvini, aquest tristíssim episodi revela de nou la debilitat de la UE, cada vegada més erosionada per la seua pròpia inoperància, pel Brexit i per l’ascens del populisme nacionalista en diversos països, com Polònia, Hongria (en tots dos deté el govern), Itàlia, França, Àustria i, en menor mesura, en uns quants més, entre els quals Espanya a través de Vox. Presentar l’acollida dels migrants rescatats al Mediterrani com un perill per a Europa, com fan Salvini i altres polítics que recorren a la xenofòbia i al discurs de la por per guanyar vots, és una desraó. És més, molts experts adverteixen que un continent cada vegada més envellit com Europa necessita mà d’obra procedent d’altres països. També seria un error caure en l’extrem contrari i fer bandera que aquí hi cabem tots de qualsevol manera. En aquest sentit, només cal veure els problemes que està generant a Catalunya l’atenció dels menors no acompanyats, els denominats Mena. Per això, la millor solució seria que tots els països actuessin conjuntament a través de la UE, tant per coordinar l’acollida dels nouvinguts com per impulsar polítiques de desenvolupament que mitiguin la pobresa als seus països d’origen. És el que dicta el sentit comú, però per desgràcia aquesta és una qualitat en via d’extinció entre els dirigents internacionals.