Dos anys després

Es compleixen dos anys de l’1 d’octubre i es va celebrar amb manifestacions als carrers i declaracions dels polítics, amb anuncis de més mobilitzacions i de crides a la desobediència civil, donant per feta una condemna als dirigents del procés i també des de l’altre bàndol amb noves advertències d’aplicar el 155, en aquesta ocasió per part del president en funcions, i amb una estrambòtica moció de censura per part de Ciutadans que naix morta. Es compleixen dos anys del referèndum que es va celebrar malgrat l’oposició del Govern espanyol i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’una repressió absurda, matussera i lamentable del govern del PP, amb càrregues més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia, dos anys també del fet que el 90 per cent del 42 per cent de catalans que acudissin a votar es mostrés a favor de la independència obrint la porta que al cap de nou dies Puigdemont declarés la independència unilateral i la suspengués a continuació i que el 27 del mateix octubre fos el Parlament qui proclamés la independència al mateix temps que el Govern i el Senat espanyols activaven l’aplicació de l’article 155, que suspenia l’autonomia catalana. Dos anys també que, malgrat que el món ens mirés, no va moure un dit, ni va reconèixer el referèndum malgrat el desplegament d’observadors internacionals. I dos anys després seguim igual o probablement pitjor, perquè els dirigents del procés estan a la presó esperant la sentència del Suprem o a l’exili, la meitat dels catalans segueix a favor de la independència i l’altra meitat hi segueix en contra, els ponts de diàleg o de possible entesa estan trencats, l’amenaça d’aplicar el 155 continua latent, hi ha convocatòries de vaga general quan es conegui la sentència del Suprem, que ja es dóna per condemnatòria, s’han aprovat crides a la desobediència civil i fins els CDR van fer públic ahir un comunicat en el qual “faran tremolar l’enemic” com a resposta a “un Estat que actua com una bèstia malferida disposada a atacar ferotgement”. Han passat dos anys, però a la vista de com estan les coses, el pitjor no és que s’hagin comès errors, una cosa evident en els dos bàndols, malgrat l’absència total d’autocrítica, sinó que ningú sembla disposat a corregir-los, ans a repetir-los, encara amb més intensitat i radicalitat. I així no només no arreglarem res, sinó que podem acabar malament.