No és país per a gent gran

El gradual augment de l’esperança de vida ha comportat des de fa diverses dècades un notable increment de la població d’edat avançada. Paral·lelament, el gran avenç en la igualtat entre dones i homes, malgrat que encara queda molt per fer en aquest àmbit, afortunadament ha provocat la desaparició de la figura de la mestressa de casa tradicional que s’encarregava de la cura dels nens i dels ancians a la llar. Ara, és molt estrany que en una casa convisquin tres generacions. Els fills s’acaben independitzant, tot i que sigui tard a causa de la precarietat econòmica, i hi ha moltes llars en què únicament resideixen persones grans, en moltes ocasions soles. Només a la província de Lleida hi ha uns 16.000 majors de 65 anys que viuen sols, i un nombre similar de llars formades per parelles d’aquesta franja d’edat. Es tracta d’un col·lectiu que requereix una atenció específica en matèries com sanitat o serveis socials, però els recursos que les diferents administracions hi destinen són lluny de cobrir les necessitats existents. La llei de Dependència aprovada pel Congrés dels Diputats el 2006 es va presentar com el quart pilar de l’estat del benestar, amb un ampli ventall d’ajuts per facilitar la cura de la gent gran i la seua autonomia. Tanmateix, la crisi econòmica va fer que la seua dotació econòmica quedés escanyada ja des que va entrar en vigor. Així que al final aquest teòric pilar s’ha acabat convertint en un puntal més aviat raquític i són les famílies les que han de seguir assumint com poden l’atenció a les persones de la tercera edat, ajudades per alguns serveis que ofereixen les administracions locals, com la teleassistència o assistència a domicili durant unes hores a la setmana. A més, un altre servei cada vegada més demanat a causa de l’envelliment de la població, el de les residències geriàtriques, està majoritàriament en mans d’empreses privades. Això fa que, d’una banda, hi hagi una gran llista d’espera per accedir a una plaça pública, que a Lleida arriba a superar l’any. I d’altra banda, que com que molts padrins tenen una pensió minvada, hi hagi un bon nombre de famílies que no poden permetre’s ingressar-los en places privades en el moment que ho necessiten. Com assenyalen els experts, l’administració no atén com cal un col·lectiu que cada vegada és més nombrós i, per desgràcia, res apunta que això hagi de canviar.