Sentència dura i política

Va ser un dia trist el d’ahir perquè cap demòcrata pot alegrar-se que condemnin a penes que arriben als cent anys els que havien estat escollit pels seus conciutadans per governar el país i malgrat que hagin pogut cometre errors han defensat sempre la via pacífica i en cap moment, ni al judici, ni a la sentència, no han pogut provar-los cap actuació violenta. Però és més trist encara perquè amb la sentència, dura i, en alguns casos, contradictòria, no es resol absolutament res com pensen a Madrid, on reclamaven encara més duresa, més escarment i més revenja, sinó que s’aprofundeix la bretxa, s’ha multiplicat la indignació i es complica encara més qualsevol solució a la relació entre Catalunya i Espanya. El Suprem ha fet equilibris per acontentar la fiscalia i una dreta que exigia venjança i intentar ajustar-se als fets provats i per fer-ho se centra en la manifestació al davant de la conselleria d’Economia i les votacions de l’1 d’octubre per considerar que els nou condemnats són culpables d’un delicte de sedició, és a dir, “alçament violent i tumultuari” per impedir el compliment de la llei. Els acusa d’una estratègia sediciosa per polvoritzar la Constitució, de crear “un artifici enganyós per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a la creació de la república catalana” però assegura en un altre paràgraf que n’hi va haver prou amb una decisió del TC per desposseir d’efectivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats” o que “la conjura va ser avortada amb la mera exhibició de les pàgines del BOE que publicaven l’article 155”. Si la DUI del 27-O va ser “simbòlica i ineficaç” com diu i si la llei i la Constitució van ser sempre vigents, on és la sedició?, o l’alçament violent i tumultuari en la que era una manifestació com les altres? El risc de la sentència és que es pot criminalitzar el dret de manifestació o fins i tot la defensa de la independència en el que seria un greu pas enrere en qualsevol sistema democràtic i que s’apliquen les condemnes en el grau més dur per un conflicte polític difícilment tipificable com a delicte penal. Va dir el vicepresident del Suprem, Ángel Juanes, que “els jutges no hi són per resoldre problemes polítics, han de ser els polítics els que els resolguin”. Doncs això, però que els jutges tampoc els agreugin i que els polítics comencin a resoldre’ls.