La resposta del carrer

Catalunya va viure ahir mobilitzacions sense precedents amb una Barcelona col·lapsada per l’arribada de les Marxes per la Llibertat i manifestacions a les principals ciutats amb una marxa a Lleida que pot qualificar-se d’històrica i sense precedents pel nombre d’assistents, 30.000, segons la Guàrdia Urbana, i 45.000, segons els convocants, i l’ambient familiar, pacífic i reivindicatiu. Va ser la resposta cívica del carrer a una sentència dura i la culminació de la jornada de vaga convocada per defensar les llibertats i reclamar la llibertat dels dirigents condemnats i empresonats. Al marge de l’habitual guerra de xifres sobre el seguiment de les vagues, l’aturada va aconseguir el seu objectiu de visualitzar-se a tot el país amb talls de carretera generalitzats i especial incidència en l’ensenyament, els serveis públics i el comerç i menor a les grans empreses i els polígons, amb un descens en el consum elèctric estimat en un deu per cent respecte a altres divendres laborables. L’important és que qui va voler va fer vaga i qui va optar per treballar va poder fer-ho sense que durant la jornada es registressin més incidents que els ja desgraciadament habituals a Barcelona, amb xocs a Via Laietana de radicals i policies, però en les marxes, en la vaga i en les manifestacions, va imperar el civisme. Fins i tot a Lleida, un grup de manifestants es va col·locar com a cordó humà davant els grupuscles violents que s’enfrontaven als Mossos i han aprofitat el final de les concentracions per provocar enrenous. Perquè més enllà del seguiment de la vaga, l’important de la jornada és l’espectacular resposta de la ciutadania a la sentència, que contrasta amb la divisió que mostren els partits independentistes, incapaços d’articular una resposta unitària que sí que ha donat el carrer. És evident que els ciutadans ja van al davant dels partits, que hauran de replantejar-se estratègies i lideratges si no volen veure’s superats i la jornada d’ahir torna a ser un clam perquè arribi a Madrid i el Govern central assumeixi d’una vegada que la qüestió catalana no es resol ni amb el 155 com reclama la dreta, ni deixant passar el temps per veure si es calmen els ànims com està fent el PSOE. Fa falta diàleg, que els representants de Catalunya i del Govern central s’asseguin en una taula, negociïn i afrontin el problema polític que tenim.