La cultura s'erigeix protagonista

Sembla que els fats s’hagin unit aquesta setmana perquè les notícies culturals assoleixin un protagonisme que haurien de tenir més sovint. La principal campanada va arribar dijous amb l’anunci de la concessió del premi Cervantes, el de més prestigi i rellevància de les lletres espanyoles, al poeta lleidatà Joan Margarit, natural de Sanaüja. Es reconeix així el talent, la precisió en l’ús del llenguatge (tant en castellà com en català) i l’aparent senzillesa dels seus versos, característiques que l’han convertit amb tot mereixement en un dels autors lírics més llegits d’aquest segle, ja que, a diferència d’altres escriptors, els seus poemes són perfectament assequibles i comprensibles per a tota mena de lectors. L’endemà, encara que sense el mateix nivell de sorpresa, arribava la principal citació literària de Lleida amb la concessió dels premis Josep Vallverdú d’assaig i el Màrius Torres de poesia, tots dos referents en el panorama literari català. El primer, que arribava a la 36 edició, va recaure en el periodista i llibreter Jordi Romeu amb Les Arnes del Bendicó, una relectura d’El Gattopardo, mentre que la guanyadora del 24 certamen poètic, Anna Garcia, plasma en l’obra Dietari del buit les seues vivències i sentiments després de ser sotmesa a una intervenció quirúrgica. Tanmateix i atenent el prestigi dels dos guardons, potser caldria replantejar el format de la gala literària per convertir-la en una cita ineludible del món cultural, i ja no només de Lleida, sinó de tots els territoris de parla catalana. Veure la platea de l’Auditori amb massa cadires buides demostra que el certamen requereix algun tipus d’innovació per evidenciar el protagonisme que sens dubte té. Però, per desgràcia, i a la cara negativa de l’aspecte cultural, també hem assistit aquesta setmana a un nou capítol de la barrabassada en què s’ha convertit la construcció de la nova seu del Museu Morera a l’antiga Audiència per discrepàncies pressupostàries. Segurament totes les parts implicades (adjudicatàries i Paeria) deuen tenir els seus arguments, però el que està clar és que un projecte emblemàtic per a la ciutat, amb unes subvencions aprovades que ja voldrien molts equipaments, corre seriós perill de no veure la llum. I seria del tot imperdonable que no es trobi una solució que, una vegada per sempre, aporti una seu digna i definitiva al centenari i nòmada Museu Morera.