L'altra violència domèstica

En l’imaginari popular res pot ser més lleig que pegar a un pare. Tanmateix, al segle XXI aquesta metàfora de maldat descriu una trista realitat social. Només a les comarques de Lleida hi ha 68 diligències obertes en un any per violència de fills a pares. Una xifra, sens dubte, preocupant a la qual cal afegir 21 agressions a avis que han arribat als jutjats. S’ha passat de 47 casos de violència contra els pares a Lleida el 2015 a 62 el 2017 i 68 l’any passat. No hi ha una única causa que justifiqui aquesta tendència a l’alça. L’estudi La violència filioparental a Espanya, de la Fundació Amigó, alerta que més del 64% dels agressors pateixen alguna addicció i que un 40,87% han estat testimonis d’algun tipus d’agressió. Drama sobre drama. Tenint en compte que només es denuncia entre el 10% i el 15% de la violència exercida pels fills, la Fundació Amigó alerta que es tracta d’un “problema ocult”. Aquests prop de 70 casos que s’investiguen a Lleida són, doncs, la punta de l’iceberg. Un problema tan complex com la violència masclista que s’ha d’abordar des de l’educació, perquè comença a una edat molt primerenca. Una vintena dels imputats per violència domèstica l’any passat als jutjats lleidatans eren menors d’edat. Una espiral de violència que no cessa i que s’agreuja amb el consum de drogues o addiccions a videojocs, que empenyen els joves a robar i a comportar-se de forma agressiva amb el seu entorn més proper. El que en programes de telerealitat com Gran Hermano semblava exemples extrems s’han convertit en una incòmoda quotidianitat que no pot ni ha de normalitzar-se.

‘Made in India’

En un cap de setmana de compres nadalenques a Occident va arribar la notícia que 43 persones van morir a l’incendiar-se una fàbrica de bosses i motxilles a Nova Delhi. Eren treballadors que dormien a peu de màquines. Aquesta tragèdia torna a posar en evidència les penoses condicions de treball amb què es manufacturen a l’anomenat Tercer Món els productes que consumim al Primer.