Més que un partit

En vigílies del partit de futbol més important de l’any, és recomanable acudir als clàssics i ningú millor que Vázquez Montalbán, que va definir en temps difícils el Barça com l’exèrcit desarmat de Catalunya per recordar una altra de les seues reivindicacions, que era assumir-lo com “una religió sense cel, ni infern, o amb cel i inferns relatius: el cel és guanyar el Reial Madrid i l’infern seria perdre contra el Barbastre”. I en aquells temps menys gloriosos dels blaugranes al segle passat afegia que, sent del Barça, “tenim els dos extrems assegurats i per això crec en el Barça i en un parell de coses més que no vénen a tomb”. La seua reflexió continua sent vigent i hi ha aficionats barcelonistes que creuen, esperen i desitgen la independència de Catalunya, altres que se senten còmodes en el marc espanyol i fins i tot hi deu haver gent que dóna prioritat a aconseguir el cel de derrotar el Madrid per sobre d’altres consideracions. I tots han conviscut i conviuen, conscients de la importància del Barça com a element integrador i aglutinant, i ansiosos també per conquerir el cel davant del Madrid, l’enemic de tota la vida i també el que en certa manera justifica la mateixa essència del Barça. Com cada any, l’expectació generada per aquest “més que un partit” és inusitada i s’ha vist multiplicada per la convocatòria de l’anomenat Tsunami Democràtic, que a hores d’ara no se sap gaire bé en què consisteix, però que intentarà transmetre a tothom la reivindicació d’una part de Catalunya en favor de la independència. És legítim i fins i tot lògic que s’aprofiti una audiència milionària, calculada en sis-cents milions de teleespectadors, per transmetre el seu missatge, i s’ha de respectar el dret de manifestació de tots sempre que no alteri el dret dels altres a gaudir d’un esdeveniment esportiu, i en aquest sentit s’ha de confiar que no s’interfereixi en el partit de futbol. A aquestes alçades estan més que demostrades les interrelacions entre esport i política, i ningú ha de posar el crit al cel perquè s’aprofiti un partit de futbol per llançar un missatge polític, però també s’ha de reclamar que quan comenci a rodar la pilota, es visqui un partit de futbol amb tota la passió que cadascú hi vulgui posar, però circumscrit a les regles esportives. El contrari seria fer més mal que bé al Barça i tampoc seria un bon altaveu per a cap causa política.