Lloguers socials i okupes

La voràgine política al voltant del procés i les negociacions de cara a la investidura d’un nou president del Govern de l’Estat han fet que hagi passat un pèl desapercebut el decret aprovat pel Govern de la Generalitat com a pla de xoc contra els desnonaments. Obliga els grans tenidors d’habitatges –titulars d’un mínim de 15– a oferir un lloguer social de fins a 7 anys a totes les famílies en situació de vulnerabilitat a les quals s’acabi el contracte de lloguer que tinguin vigent, es trobin immerses en un procés de desnonament o hagin ocupat un pis i faci almenys sis mesos que hi viuen quan entri en vigor el decret, que ha de ser ratificat pel Parlament. Disposar de vivenda és un dret bàsic inclòs a la Constitució que tant esgrimeixen alguns partits a l’hora d’abordar el conflicte a Catalunya i de què tan poc es recorden en aspectes com aquest. Per això, és positiu que l’administració obligui els grans propietaris a cooperar per evitar que famílies sense recursos es quedin al carrer. Tanmateix, la inclusió d’okupes entre els beneficiaris planteja alguns dubtes. La primera és que igual com el dret a l’habitatge és bàsic, el de la propietat també ho és, la qual cosa resulta contradictòria amb donar cobertura legal a les okupacions, encara que sigui parcialment. Tampoc està de més recordar que encara que per desgràcia hi ha famílies o persones que es veuen abocades a aquesta pràctica per tenir un sostre, n’hi ha d’altres que l’han convertit en un modus vivendi i fins i tot han sorgit màfies que entren en un habitatge i després cobren una quantitat a persones amb pocs recursos que en necessiten un de forma peremptòria. I finalment, cal precisar que no tots els pisos buits són de grans propietaris, sinó que n’hi ha molts que són de particulars que els han heretat o que han destinat els seus estalvis per adquirir-ne un, ja sigui com a segona residència, pensant en els seus fills o en la jubilació. Un exemple és que a Lleida ciutat hi ha uns 7.000 habitatges desocupats, dels quals la Paeria estima que uns 1.800 són de bancs. En la hipòtesi que fons i immobiliàries en tinguin els mateixos, la meitat serien de particulars. Per això cal anar amb compte al justificar les okupacions perquè, tret de casos aïllats com algun de protagonitzat per la PAH, els seus autors no comproven abans si el propietari del pis és una entitat bancària o una família que no hi especula.