Sánchez, investit

Després de la sessió d’investidura més crispada de la història, Pedro Sánchez s’ha convertit en el president elegit per un marge més estret, tot just dos vots, i probablement amb els suports més fràgils, que auguren una legislatura d’equilibrisme, amb una negociació permanent per mantenir els suports que va aconseguir ahir i que van des de l’esquerra de Podem i Més País fins al nacionalisme basc o gallec, passant per Terol i amb l’abstenció crítica d’ERC i Bildu. Molt equilibri caldrà per esgotar la legislatura, però per primera vegada en la recent democràcia tindrem un govern de coalició i ningú, per molt que cridin els seus opositors, pot qüestionar la legitimitat de Pedro Sánchez, que va ser el candidat més votat a les eleccions, el que va rebre l’encàrrec del rei a qui ahir s’aferraven des de la dreta i el que va recollir en segona votació més vots a favor que en contra malgrat la indecent pressió exercida sobre alguns diputats perquè canviessin el sentit del seu vot i impedissin la investidura.

El més positiu és que per fi s’acaba la provisionalitat en què hem estat vivint l’últim any des que el bloqueig dels pressupostos provoqués l’avenç electoral sense que cap candidat assolís els suports necessaris per a la investidura després de les primeres eleccions. El bloqueig durava massa i fa falta un govern que no estigui en funcions i que prengui decisions i l’única possibilitat aritmètica i política era aquesta coalició d’esquerres. Des del punt de vista català, el debat d’investidura ha mostrat que hi ha un conflicte polític i que la dreta, que ha entrat en una trista carrera per veure qui és més ultramuntà, no té ni fórmules ni voluntat de solucionar-ho. La seua única recepta és mà dura i més 155, sense entendre que això agreujaria el problema i ha quedat clar que si algú pot afrontar-ho és l’esquerra. Ningú sap si podrà resoldre-ho, però almenys té la voluntat de fer-ho, s’ha compromès a dialogar, a consultar els ciutadans i a negociar fórmules d’entesa. En vista de la reacció de la dreta, i fins i tot d’alguns barons socialistes, no ho tindrà fàcil ni a Madrid, ni tampoc a Catalunya, on només ERC ha estès la mà, però cal donar una oportunitat a aquest nou govern, deixar-lo treballar i confiar que avancem cap a l’entesa i no cap a la crispació i l’enfrontament.