Com peixos a l'aigua

Un campió pot sorgir del no-res, però és molt poc probable que això passi. Després dels bons resultats de Barcelona’92, hi va haver una mil·limètrica programació tècnica d’alt rendiment, combinada amb inversions en beques ADO i instal·lacions esportives. Però una vegada es va jubilar el Cobi, els esports que no mouen masses van tornar a quedar relegats en les prioritats de l’agenda de les diferents institucions. La natació n’és un bon exemple. L’obertura del Centre de Tecnificació de Lleida el 1985 va suposar un gran impuls a aquest esport i el tancament, el 1998, un dur revés. Les comarques de Ponent van donar dos esportistes olímpics el 92, Itziar Esparza i Sergi Roure. Esparza va repetir a Atlanta’96 i, des d’aleshores, semblaria que l’elit era inassequible per als nadadors lleidatans. Al cap de vint anys llargs, i amb èxits com el de Mireia Belmonte, la natació ha tornat amb força, també a Lleida. Joves promeses com Paula Juste, Cristina García, Ferran Julià i Emma Carrasco ja han debutat amb la selecció espanyola i aspiren a tot, també a ser olímpics. A més, no estan sols, sinó que hi ha un bon planter. De fet, Lleida ha doblat les llicències de natació en els últims deu anys i s’ha recuperat la figura clau del delegat territorial de la Federació Catalana de Natació, càrrec que ocupa Carles Mas. Serà a Tòquio aquest estiu o serà a París el 2024, però hi ha futur. I el més important, hi ha base per continuar somiant.

Entrepussar amb la mateixa pedra

No es poden posar portes al camp. Els excursionistes aixequen sense cap dificultat les cintes que, en teoria, serveixen per tancar els accessos al congost de Mont-rebei des de Corçà i alerten del perill de despreniments. Les recurrents allaus de pedra requereixen una solució a llarg termini que garanteixi la seguretat dels visitants i que permeti l’explotació turística controlada d’un paratge natural únic, amb parets verticals de fins a cinc-cents metres entre les quals ha obert pas el riu Noguera Ribagorçana.