Crisi econòmica i recentralització

El sector turístic de Lleida és dels primers que han posat xifra a les pèrdues econòmiques pel coronavirus, que des de fa un mes té tot el sector hoteler tancat, igual que les instal·lacions de lleure o esportives. Trenta-sis milions d’euros és la quantitat que han deixat d’ingressar complexos d’hivern, ràfting, càmpings, esports d’aventura, cases rurals, hotels i restaurants. Molts diners per a unes comarques de muntanya que basen la seua sostenibilitat econòmica precisament en aquest sector. Un altre pilar de l’economia lleidatana, el primari, comença a notar els efectes de la crisi, tant el carni en vendes, per la nul·la demanda de restauració i col·legis, com el de la fruita, que malgrat treure els estocs de l’any passat a un ritme més alt que mai, veu perillar la campanya de recollida per falta de mà d’obra, és a dir de temporers. La solució o mesures aprovades pel ministeri d’Agricultura, deixar contractar aturats de proximitat i immigrants amb un permís temporal, és la demostració més palpable que la recentralització que ha dictat el Govern central no és la millor manera d’afrontar aquesta crisi sanitària i econòmica. Ni amb tots els desocupats de la província de Lleida, que tot just superen els 21.800, ni amb tots els habitants del Baix Segre, no tindrien els productors prou mà d’obra per emprendre amb èxit la campanya. La distància i el desconeixement de la realitat agroalimentària lleidatana són la clau d’aquest pla que és del tot insuficient per a les almenys 35.000 persones necessàries per a la recollida. És només un exemple del fet que és evident que la pandèmia no entén de territoris, però cada comunitat, estat o nació té unes peculiaritats i idiosincràsies que permeten un millor cordó de control de qualsevol crisi. Ningú dubta de la bona voluntat del Govern central per buscar una unitat d’acció que mitigui els danys personals i permeti afrontar la postpandèmia amb garanties de superar el crac econòmic que arrossegarà, però el que és evident és que aquesta recentralització de l’Estat en compres sanitàries i tempos o decrets laborals no és solució, ni per a Catalunya ni per a altres comunitats que tenen, garantides per la Constitució, les seues competències traspassades per poder servir millor i des de més a prop els seus conciutadans.