La vella política

La nostra societat ha canviat, però la nostra política no. Als ciutadans se’ns ha requerit per modificar els nostres hàbits per combatre la pandèmia i majoritàriament ho hem fet amb una disciplina encomiable, mentre que els dirigents polítics mantenen els vells hàbits, el curtterminisme, els objectius particulars i el recel permanent amb el discrepant sense que el coronavirus els hagi fet canviar de política ni d’actitud. La reflexió és d’un observador tan perspicaç com Iñaki Gabilondo, i encara que va referida bàsicament al partit de Pedro Sánchez amb Pablo Casado, es pot extrapolar a les relacions polítiques en general i fins i tot a les internes al mateix govern. Hem vist discrepàncies internes entre el PSOE i Podem sobre el nivell del confinament amb l’alarma, sobre les restriccions als sectors no essencials i, en els últims dies, pel que fa a la implantació i l’abast de la renda mínima; hem vist com els partits d’oposició, bàsicament PP i Vox, han criticat amb acritud la gestió del Govern i, en el segon cas, han arribat a propalar falses notícies que es dirimiran als tribunals. També estem veient com algunes autonomies com Madrid s’han despenjat de l’acord sobre l’ensenyament amb la promoció generalitzada de curs; que altres com Catalunya han discrepat sobre la tornada a la feina dels sectors no essencials i la setmana passada, aquesta fins i tot va posar en marxa el seu propi sistema de comptabilització de morts i de nous contagis, i també com són diverses les que reclamen aplicar criteris propis en el procés de desconfinament basats en la diversitat territorial. Hi ha un xoc dialèctic entre els que defensen el comandament únic en la lluita contra el virus i els que sostenen la realitat d’un Estat de les autonomies amb competències i responsabilitats transferides, amb discrepàncies latents i recels embolicats que la lluita contra un enemic comú no ha aconseguit dissipar. Tots els que prenem decisions ens equivoquem i els nostres governs no en són l’excepció, perquè en una mesura o altra han comès seriosos errors sense que en alguns casos s’hagin vist indicis de rectificació, i tampoc es tracta de demanar o donar xecs en blanc, perquè cal escoltar abans de prendre les decisions, que han de ser al més consensuades possible. I una cosa queda clara: sense unitat, sense la col·laboració de tots, serà més dificil la sortida.