Queda molt per negociar

Ja han passat sis setmanes des de la declaració d’alarma a Espanya, que va ser posterior a la d’Itàlia, i la Unió Europea, a la cimera de dijous, va decidir crear un fons de reconstrucció per ajudar els països europeus a sortir de la crisi provocada pel coronavirus. Tots estan d’acord que “és imprescindible, necessari i urgent crear un fons de prou magnitud per atendre els sectors i les àrees geogràfiques més afectades”, en paraules del president del Consell Europeu, però encara no han arribat a acords en temes tan importants com la quantia del fons, encara que sembla haver-hi consens de la majoria de països al voltant dels 1,5 bilions i sobretot en què i com es concretarà el pla, com es canalitzaran els ajuts i qui assumirà el possible deute. Han encarregat a la Comissió que presenti el pla amb tots els detalls a la cimera del pròxim 6 de maig i es vincularà al pressupost dels propers set anys amb un increment del 2 per cent en els primers tres anys en lloc de l’1,2 previst. Però malgrat les bones paraules, les divisions de fons entre el nord i el sud es mantenen amb la qüestió crucial de qui pagarà la factura del coronavirus: el conjunt de la Unió Europea de forma mancomunada o bé cada país en solitari i incrementar el seu deute fins on pugui assumir-lo, afrontar el rescat en cas de superar-lo i amb la mirada posada en la prima de risc, que torna a disparar-se com sempre que hi ha crisi. Sembla que ja estan descartats els eurobons que proposava Espanya, perquè no li agraden a Merkel, i tampoc ja no s’estudia el tema del deute perpetu que s’havia proposat per finançar la crisi, però no s’ha concretat com es distribuiran els 1,5 bilions que es pretenen “mobilitzar” i quant seran subvencions, ajuts a fons perdut i no reemborsables, i quant es limitarà a avals, crèdits més o menys tous o altres productes que caldrà tornar. I aquesta és la gran qüestió que s’ha de discutir i en la qual no estan d’acord els països del sud, i també els més afectats, amb Alemanya i sobretot els Països Baixos, que continuen entossudits en el fet que el que es presta s’ha de tornar, i que pel que sembla valoren més controlar el deute públic que solidaritzar-se amb els països més necessitats. El mateix que ha passat en altres cimeres, amb la diferència que ara el que hi ha en joc és el mateix sentit de la UE i el seu paper quan se la necessita.