Alarma sense alternativa

Tot i que amb molts menys suports que en les pròrrogues precedents, el Govern de Sánchez va aconseguir ahir tirar endavant amb el recolzament de Ciutadans i del PNB la convalidació de la quarta pròrroga, que prolongarà l’estat d’alarma fins al 23 de maig. No podia ser de cap altra manera, perquè la pèrdua de la votació i en conseqüència l’aixecament de l’estat d’alarma hauria provocat una situació insòlita amb un govern sense suports i una situació jurídica en què no es podria mantenir la suspensió de drets referents a la mobilitat, el comandament únic per a la coordinació sanitària ni els ERTO per a les empreses que han vist reduïda l’activitat perquè, contràriament al que sosté el PP, les alternatives per mantenir aquesta situació partint de la llei de seguretat ciutadana i la de Salut Pública no semblen viables i en qualsevol cas són més complexes. En aquests moments, no hi ha alternativa a l’estat d’alarma, que evidentment no equival a confinament, sinó que ara és necessari per regular la desescalada i la gradual tornada a la normalitat amb les degudes garanties. De fet, la majoria de països han optat per figures similars, com l’estat d’emergència, aplicat a França o Itàlia, encara que allà han optat per terminis més llargs, de dos mesos, prorrogats ja en el primer cas, o de sis mesos, en el segon, per evitar, precisament, els debats cada quinze dies i per regular el retorn a l’activitat amb totes les garanties. Però de la mateixa manera que no té discussió el manteniment d’una situació excepcional, tampoc la té que la seua aplicació ha de ser consensuada amb l’oposició i, tal com ha fet Merkel a Alemanya, també amb les autonomies per respecte a la realitat estatal i per aconseguir més suports i més eficàcia. Les anteriors pròrrogues havien obtingut amplíssims suports amb 321 vots a favor la primera, 270 la segona i 269 la tercera, que potser van ser confosos per Sánchez amb un xec en blanc, i ara s’ha quedat en un raspat 178 després d’una dura negociació, de manera que ha de prendre nota que estan en una situació precària i necessita més diàleg que mai fent realitat el seu compromís de cogovernança. De moment, hi ha fins a set autonomies que reclamen que la desescalada no es faci per províncies sinó per àrees o regions de salut i seria bo que fossin aquestes les que la gestionessin.