Un tancament anunciat

Per molt que ara posin el crit al cel polítics de tots els colors, el tancament de les plantes de Nissan a Barcelona estava més que anunciat i només faltava posar-li data perquè quaranta anys després del desembarcament dels japonesos a Motor Ibérica, la planta barcelonina estava al 30 per cent de la producció abans que esclatés el coronavirus. La crisi ha propiciat un tancament que es veia a venir perquè havien començat els ajustaments l’any passat amb pèrdues i acomiadaments, no s’havien assignat cotxes nous i els contractes per als que estaven en producció s’acabaven i a més l’aliança Nissan-Renault-Mitsubishi havia propiciat un repartiment del mercat mundial de manera que els francesos es quedaven Europa i els japonesos es replegaven al Japó, la Xina i els Estats Units. Ho han tingut tan clar que prefereixen gastar-se mil milions, que és el que es calcula que costarà el desmantellament, abans que invertir-ne 300 com li havien plantejat les autoritats catalanes i espanyoles per fabricar un nou model de cotxe elèctric. I el pitjor no és que des de Madrid o Barcelona no hagin intentat negociar la continuïtat, que ho han fet i amb alguna temeritat que algú fins i tot l’havia donat per segura, sinó que des del Japó no els han fet el mínim cas i la consellera Chacón ho expressava amb sinceritat al criticar la deslleialtat i el menyspreu amb què han actuat dient que “ni tan sols ens han contestat al pla de reactivació que els vam presentar a començaments d’any”. Són les conseqüències de fiar la industrialització a empreses que tenen el poder de decisió tan lluny com el Japó i que no té més arrelament amb el territori que els ajuts i subvencions, generoses en aquest cas, durant els 40 anys en què ha estat a Barcelona i que marxen quan hi ha expectatives de millors beneficis a l’altra punta del planeta. Evidentment, que se’n vagi Nissan és un desastre sense pal·liatius en uns moments especialment delicats perquè representa la pèrdua de tres mil llocs de treball directes i 20.000 més d’indirectes i la marxa d’una empresa que representava l’1,3 per cent del PIB català i el 2,6 de l’ocupació. Ha rebut molts ajuts públics, ha obtingut grans beneficis perquè fa dos anys va declarar més de 2.700 milions que es van transformar en pèrdues a l’últim exercici i que ha propiciat aquest comiat sense donar cap possibilitat de negociació. I aquí seguirem discutint.