Amb bones intencions no n'hi ha prou

Cada estiu es repeteixen escenes de persones dormint al ras a la ciutat de Lleida i el conseller de Treball, Chakir el Homrani, i l’alcalde, Miquel Pueyo, van reconèixer dijous que fa “massa anys que dura aquesta situació” i es van conjurar per treballar junts perquè el vinent no es repeteixi. El problema és que el juliol del 2019 els mateixos protagonistes ja van arribar a un pacte similar i dotze mesos després, i amb una pandèmia i la crisi sanitària corresponent, tornem a estar igual. A més, les solucions que proposen (un allotjament estable per a aquestes persones que vénen confiades a aconseguir una feina que no existeix –ningú pot oferir ocupació a ciutadans sense papers– i demanar a l’Estat que “tingui valentia política per regularitzar aquests migrants”) portarien temps i, la segona, un canvi legal. En primer lloc, els sindicats agraris, els productors, els ajuntaments i la conselleria d’Agricultura ja mantenen un contacte permanent per dotar-se cada any dels 30.000 o 35.000 temporers que passen per les comarques de Ponent durant la campanya fructícola. Aquesta actuació conjunta ha permès que, des de fa ja molts anys, els treballadors del camp tinguin un conveni firmat pels seus representants sindicals i que inclou un sou segons conveni, un sostre i condicions sanitàries i laborals dignes. I si hi ha malànimes que no compleixen, correspon actuar contra ells, no criminalitzar el sector. Aquesta campanya, a més, s’ha donat un permís de treball de dos anys a menors migrants no acompanyats i s’han ampliat els permisos temporals a immigrants a qui els anava a caducar. El flux incontrolat de persones que han dormit molts dies al ras, dels quals una gran majoria ni tenen ni trobaran feina, en res contribueix al seu propi benestar ni al de la societat que els acull, i l’efecte crida, si se’ls regularitza a tots sense cap control, pot portar situacions de complicada solució en els propers anys. Lleida és la segona capital de Catalunya i la gestió municipal requereix, a banda de bones intencions, capacitat política de gestió, dedicació exclusiva, coneixement de les competències i les lleis que emparen tota administració, un equip i una mínima experiència municipal per anticipar-se als problemes, i més quan són repetitius, o almenys capacitat de resoldre’ls quan la realitat apressa. No

n’hi ha prou amb bones intencions.