Una sentència que ho va canviar tot

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut aquell 28 de juny del 2010 va caure com una gerra d’aigua freda entre les forces polítiques i la societat civil de Catalunya. No per sospitat l’impacte va ser menor i va certificar la gravetat del moment. El que pocs sospitaven, malgrat les advertències, és que la conseqüència fos un conflicte polític de primera magnitud entre Catalunya i Espanya que marcaria les relacions entre les dos parts i que deu anys després no només no està resolt, sinó que continua condicionant una possible sortida pactada entre uns i d’altres. La resposta a la sentència derivada del recurs del PP, que va recórrer Espanya demanant adhesions contra un Estatut aprovat en referèndum pels catalans, ratificat per les Corts i firmat pel rei Joan Carles I, va ser una manifestació organitzada per Òmnium Cultural i recolzada pels partits catalanistes i més de mil entitats amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim” el 10 de juliol a Barcelona. L’objectiu era exhibir la màxima unanimitat i transversalitat de la societat catalana en el rebuig a la decisió del TC i la participació va ser massiva: 1,1 milions de persones segons la Guàrdia Urbana. Va ser la primera vegada que els crits a favor de la independència van ressonar en una protesta multitudinària i la primera gran demostració de força de l’independentisme al carrer. Hi ha un abans i un després d’aquella desgraciada sentència. Ara, una dècada després, set persones elegides democràticament com a màxims representants de la Generalitat de Catalunya estan a la presó, al costat dels dos líders de les entitats independentistes que van impulsar el procés. A més, el 130 president de la màxima institució catalana viu a l’exili, així com una altra mitja dotzena de càrrecs, exconsellers i la secretària general d’ERC. L’expresident del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapataro ha assegurat aquest cap de setmana que fins que es faci un acte conjunt entre tots els actors del que va succeir l’1 d’octubre del 2017 no es podrà avançar en la reconciliació. Pot ser que tingui raó, però el més urgent ara és la llibertat dels presos, una premissa que sembla imprescindible per poder iniciar amb les mínimes garanties qualsevol diàleg fructífer. Catalunya és plural i amb aquesta diversitat ha d’enfocar el seu futur, però sobretot és democràtica i les urnes són l’únic camí infal·lible.