Treball de formigues

Són la pedra angular del sistema sanitari, però han passat més desapercebuts que els seus companys d’hospitals, urgències i cures intensives. Els professionals dels CAP i consultoris estan desbordats. Atenen el triple de pacients que abans de la pandèmia, però no sempre s’han sentit reconeguts. “Les UCI generen titulars, i el nostre és un treball de formigues”, resumeix Pilar Vaqué, coordinadora del CUAP de Prat de la Riba. Tenint en compte que l’Atenció Primària ja arrossegava un dèficit de personal endèmic, aquesta sobrecàrrega laboral comença a passar factura. Els professionals estan cansats, segons reconeixen ells mateixos, tot i que continuen compromesos. Les polítiques de retallades després de la crisi econòmica del 2008 van deixar molt tocada la sanitat pública que, tanmateix, ha respost amb eficiència a una pandèmia sense precedents a l’últim segle. Però tot té un límit. Els sanitaris estan extenuats i, probablement, al tornar de les vacances els espera l’anunciat gran rebrot de la tardor. Si ara en centres com el CAP Primer de Maig de Lleida ciutat s’han arribat a tenir pics de 400-500 consultes telefòniques al dia i cada professional havia de fer front a fins a 130 assistències en una jornada entre presencials, telefòniques, virtuals i tràmits administratius, ningú vol ni pensar com se suportarà una segona onada del virus si no es reforça tot el sistema sanitari, començant per la Primària. Per desgràcia, ja sabem a què ens enfrontem. Només a la demarcació de Lleida han perdut la vida un total de 271 persones per coronavirus. La lliçó hauria d’estar més que apresa. L’alcalde d’Alcarràs, l’independent Manel Ezquerra, així ho constata. “Salut ha tardat a avisar de brots per falta de personal”, lamenta. El municipi que presideix té una de les taxes de contagi més elevades de Catalunya, 580 per 10.000 habitants. Però ni així no es va aconseguir que la Generalitat hi destinés rastrejadors per frenar l’expansió del virus. El consistori va haver de passar al davant i contractar personal, com també ho va fer l’ajuntament d’Aitona. Ezquerra va arribar a demanar ajuda a l’Exèrcit, perquè se sentia impotent. Si això va passar quan el brot estava concentrat a Lleida ciutat i el Baix Segre, a ningú se li escapa que quan afecti tot Catalunya la solitud pot ser pitjor. Esperem que no.