SEGRE

Creat:

Actualitzat:

En aquesta crisi global provocada pel coronavirus, als ajuntaments com a institució més pròxima al ciutadà els ha tocat posar-se en primera línia per ajudar els més necessitats, proporcionar la cobertura sanitària necessària i assumir uns serveis que en teoria correspondrien a altres administracions. Amb millors o pitjors resultats, han afrontat les seues responsabilitats amb els problemes pressupostaris que tenen derivats d’un sistema de finançament històricament mal resolt i en què uns no disposaven de fons perquè estan sumits en deutes i altres, els que tenien superàvit, no podien utilitzar-lo per a actuacions contra el Covid perquè la normativa estatal, derivada de la llei Montoro del 2012, els impedeix disposar lliurement d’aquests fons. Una cosa absurda perquè penalitza la bona gestió dels consistoris, però que encara s’ha empitjorat amb l’acord assolit pel ministeri d’Hisenda i la Federació de Municipis i Províncies a començaments de setmana pel qual els consistoris presten el seu superàvit a l’Estat, que el tornarà en un termini de deu anys, i a canvi els concedeix subvencions pel 35 per cent de l’import cedit per afrontar les despeses derivades del Covid en cada municipi. Els ajuntaments de Lleida s’han indignat amb aquest acord perquè globalment tenen 42 milions de romanent, i si l’accepten només podran gastar la tercera part, quinze, d’uns diners que són seus amb quantitats que en alguns casos serien absolutament insuficients per cobrir les necessitats que s’han creat, i pitjor ho tindrien els ajuntaments amb dèficit que es quedarien sense subvencions per afrontar les necessitats que han sorgit. Al marge de com d’absurd resulta que els ajuntaments, la baula més feble de l’administració, hagin de fer de banc de l’Estat, que té altres vies de finançament, s’està vulnerant un principi de justícia elemental, perquè els ajuntaments que han demostrat capacitat per aconseguir superàvit tenen tot el dret del món a gestionar els diners que han estalviat sense que el govern exerceixi de tutor, i també el principi de subsidiarietat establert pel Tractat de Maastricht, pel qual si una administració pot solucionar un problema no té per què arribar a la instància superior. També se’n diu autonomia local, i per fer-la realitat cal deixar que cada ens disposi lliurement dels seus recursos.

tracking