L’atur com a punta de l’iceberg

El mes d’agost ha estat atípic en el mercat laboral perquè el turisme ha baixat notablement a causa de les restriccions d’alguns països a deixar viatjar turistes a Espanya. El nombre d’aturats registrats a les oficines dels Serveis Públics d’Ocupació (antic Inem) va pujar en 29.780 desempleats, el menor increment aquest mes des de l’any 2016. Catalunya se situa al capdavant de la destrucció d’ocupació per l’espectacular caiguda dels visitants estrangers a causa del coronavirus. Lleida no s’escapa a les males dades de l’atur, sobretot en el sector serveis en general, però que aquí té més relació a fi dels contractes temporals dels empleats del camp del Baix Segre del juliol. Paral·lelament, la Seguretat Social ha reconegut més d’un milió de baixes per incapacitat temporal per coronavirus en aquests mesos de pandèmia, sigui per contagi o per estar en contactes amb positius. Com a tercera pota de les males notícies laborals en el dia d’avui, tenim els ERTO, amb queixes de persones que no han cobrat res o molt poc des de l’inici de la crisi, i que en realitat amaguen un gran nombre d’aturats del dia de demà, ja que moltes empreses que avui encara estan actives gràcies a aquests expedients de regulació temporal d’ocupació tindran molts problemes per tornar a produir en les mateixes condicions d’abans. El panorama no és ni de bon tros encoratjador, i tant el Banc Central Europeu com el d’Espanya preveuen una recuperació incompleta i desigual, quan s’aconsegueixi normalitzar la situació amb l’arribada de la vacuna o amb la possibilitat de conviure amb la Covid sense posar en risc la salut pública. Però precisament els ciutadans votem uns representants polítics perquè arbitrin i equilibrin els diferents sectors socials quan vénen les vaques magres. Si tots fóssim milionaris i no hi hagués abusos ni injustícies, no necessitaríem cap arbitratge. I encara que és evident que l’Estat, ni aquest ni qualsevol altre, no pot posar a funcionar la màquina de fer diners fins a l’infinit, les prioritats que dóna cada govern a mantenir la societat del benestar, sobretot la dels més necessitats i en els últims anys la ja molt castigada classe mitjana, marcarà el futur de tothom. Tots els governs, tots, haurien de passar ja de les promeses i les paraules als fets, perquè la crisi necessita urgentment una injecció de diners en tots els sectors.