El tsunami de la pandèmia

La pandèmia del coronavirus ha estat comparada a un gran tsunami, i la veritat és que hi ha motius per fer-ho, tant per les vides que està segant com pels efectes que genera a curt, mitjà i llarg termini a nivell econòmic, social i cultural. Pel que fa a la mortalitat, després de sis mesos de pandèmia, segons les xifres oficials hi ha 319 morts a Lleida, més de 13.000 a Catalunya i gairebé 30.000 a Espanya, mentre a tot el món ja s’atansen als 900.000. Són dades que evidencien la immensa magnitud de la tragèdia. Només cal fer l’exercici de pensar què diríem si en mig any els accidents de trànsit provoquessin aquest nombre de morts. Però a banda de les víctimes mortals, la pandèmia causa greus perjudicis a la salut pública. No es tracta únicament de les seqüeles que puguin patir els malalts més greus, sinó del deteriorament físic i cognitiu dels ancians confinats a les residències o a casa, o del fet que molts pacients suportin mesos de demora en les operacions a què s’havien de sotmetre –succeeix el mateix en proves i consultes–, la qual cosa té conseqüències en el seu estat físic. I a nivell material, els danys són enormes en la gran majoria dels sectors econòmics. Moltes empreses i negocis d’autònoms han tancat portes i molts d’altres segueixen en actiu amb grans dificultats. Evidentment, el panorama no és més encoratjador per als assalariats. Només a Lleida més de 30.000 empleats han estat en un ERTO i la situació és pitjor per als que ja s’han quedat sense feina. No es tracta només d’indústries o establiments, perquè el sector cultural ha estat un dels grans afectats. Tot plegat només és una mostra dels efectes que provoca el coronavirus, perquè per donar una relació completa es necessitaria molt més espai. Per això, cal demanar als diferents governs i partits que actuïn de forma coordinada per afrontar les grans dificultats existents. No és qüestió que ningú hagi de renunciar als seus postulats, sinó d’intentar articular accions que prioritzin l’interès general. És necessari seguir l’exemple que per una vegada ha donat la Unió Europea al pactar el fons de recuperació, acord que no ha impedit que els diferents països membres continuïn mantenint postures molt distants en molts altres assumptes.