Tres anys després

Han passat tres anys de l’1-O, la data simbòlica en què una mica més de dos milions de catalans va votar a favor de la independència com a culminació d’un procés no negociat, i la gran majoria de la població es va quedar atònita davant de la virulència de la repressió per part de les forces de seguretat, que va acaparar portades internacionals; i seguim on érem: no hi ha hagut cap pas significatiu per resoldre el problema de fons, ni tampoc cap proposta que generi consens. La bretxa segueix oberta i fonda, perquè hi ha dirigents del procés que compleixen presó o han fugit, altres segueixen pendents de judici, i tant les postures com les paraules s’han enverinat encara més amb desqualificacions des de les dos parts de suposats cops d’Estat, sense que les propostes de taules de diàleg hagin avançat un pèl en aquests tres anys, malgrat que és just reconèixer que hi ha hagut gestos i esforços per les dos parts, no sempre ben explicats i en la majoria dels casos mal interpretats. Per complicar encara més la situació, el president de la Generalitat elegit pel Parlament i que va proclamar el seu caràcter vicari des del primer moment ha estat inhabilitat per col·locar una pancarta, negar-se a retirar-la primer i acabar fent-ho després, gest que per a uns era solidaritat amb els presos i per a d’altres una desobediència als jutges, abocant el país a una situació de provisionalitat que no beneficia ningú, malgrat que el mateix president havia considerat esgotada la legislatura. Tres anys després, estem amb un vicepresident interí i un govern en funcions amb competències limitades, fins i tot per gestionar el problema sobrevingut de la pandèmia del coronavirus, sens dubte el més greu que ha assolat el món des de l’última guerra, i que exigeix esforços coordinats i que tots remem en la mateixa direcció. Però el més greu és que la societat segueix profundament dividida, amb una part més convençuda que mai que l’única sortida és la independència i que caldrà tornar a intentar-ho, encara que hi hagi diferències sobre el camí a seguir i els suports necessaris, i una altra part que segueix defensant la vinculació amb Espanya, però que tampoc coincideix en com d’estretes han de ser aquestes relacions, que poden anar des de la monolítica unitat fins al federalisme. Els ciutadans tindrem la paraula en unes eleccions, però caldrà alguna cosa més si es repeteix l’escenari actual.