Deu dies més de tancament

Ni la proposta conjunta de la Cambra de Comerç i la Federació d’Hostaleria de Lleida ni la petició de tots els restauradors catalans amb estrella Michelin han estat ateses i la Generalitat manté durant deu dies més el tancament de bars i restaurants malgrat la gradual millora de les xifres perquè les autoritats sanitàries interpreten que es necessita aquest termini per millorar les estadístiques i gestionar millor la pandèmia. Qui decideix, mana, i no hi ha més alternativa que acatar les restriccions amb idèntica disciplina que fins ara confiant que durin el mínim possible, però es pot discrepar, perquè deu dies quan ja es porta gairebé un mes de tancament, al qual cal afegir el juliol i els tres mesos de primavera, és un autèntic desastre per al sector afectat i per al conjunt de l’economia, sense que a més hagin arribat ajuts per pal·liar el desastre. Com va dir un famós restaurador, s’han pres mesures de país ric amb l’economia d’un país pobre i els que ho paguen són sectors com l’hostaleria sense que tampoc hagi quedat demostrat ni de bon tros que siguin determinants en la propagació de l’epidèmia. Per acabar-ho d’adobar, l’experiència d’altres països i altres autonomies mostra que es poden combatre els rebrots sense el tancament total i que és compatible el control de l’epidèmia amb el manteniment d’una certa activitat econòmica. No es tracta d’establir comparacions, ni de fer curses, però sí que s’agrairia una mica més de flexibilitat, més claredat a l’hora d’explicar les decisions sense enfrontaments entre socis i arguments clars i també més diàleg amb els sectors implicats per evitar contradiccions com que esglésies o mesquites hagin pogut acollir més de cent persones mentre teatres o actes culturals no puguin fer-ho o que es permetin aglomeracions en el transport públic i continuïn prohibides activitats esportives a l’aire lliure. Seria bo conèixer el full de ruta previst, un mínim calendari sobre l’anunciada desescalada supeditada a l’evolució de les dades epidemiològiques, perquè tots poguessin organitzar-se i fins i tot implicar-se en les decisions preses, però no podem seguir amb la incertesa de què es decidirà la setmana que ve, ni sotmesos a aquesta espècie de despotisme il·lustrat que uns quants partint dels seus criteris prenen les decisions que ens afecten a tots perquè només ens deixen el dret a l’enrabiada.