Les matemàtiques de la pandèmia

La primera onada del coronavirus va enxampar el món per sorpresa. No era la primera pandèmia a la qual ens enfrontàvem, però mai abans el virus no s’havia propagat amb tanta rapidesa. Coses de la globalització. Es va fer el que es va poder i una mica més. El sistema sanitari va fer el miracle de multiplicar els llits d’hospital i d’UCI i es va treballar a preu fet malgrat no disposar d’equips de protecció adequats ni prou respiradors. Nou mesos més tard, la situació és molt diferent. La vacuna està a punt de ser una realitat i, encara que el virus segueixi entre nosaltres, els metges i investigadors disposen de molta més informació i poden anticipar-se als estralls que causa aquesta malaltia no només entre els infectats, sinó en el conjunt de la societat. Les matemàtiques expliquen algunes de les restriccions sanitàries que s’adopten. Un exemple: Catalunya té uns 600 llits d’UCI. Al pic de la pandèmia de la primavera passada aquesta xifra va arribar a triplicar-se perquè així ho requeria la situació sanitària, però es va pagar un alt preu. Multiplicar els llits d’UCI obliga a tancar quiròfans i gabinets diagnòstics. O, el que és el mateix, se soluciona un problema immediat però se’n crea un altre a mitjà termini. En només nou mesos ja s’ha fet evident que han quedat massa consultes per atendre. Per això ara els esforços se centren a no omplir les UCI. De nou les matemàtiques: per cada 1.800 positius es generaran 30 ingressos hospitalaris que estaran una mitjana de tres setmanes en tractament. Superar aquesta xifra acabarà col·lapsant el sistema, perquè encara que es puguin atendre més malalts de coronavirus, serà a costa de deixar de tractar altres patologies.

La mateixa vara de mesurar

Almenys 22 municipis de les comarques de Lleida de menys de 200 habitants no han registrat cap cas de Covid-19 en els nou mesos que portem de pandèmia. Aquests micropobles demanen que se’ls permeti flexibilitzar les restriccions sanitàries. Són pocs, es cuiden i la vida comunitària es fa a l’aire lliure, per la qual cosa no té sentit que s’hi apliqui la mateixa vara de mesurar.