L'esquí escolar al Pirineu, una necessitat

Estem davant de l’enèsim exemple de la descoordinació, i fins i tot podríem definir-ho com a enfrontament, entre conselleries d’un govern en funcions que, a causa de la pandèmia en la qual estem immersos, seguirà almenys quatre mesos més en aquest període d’interinitat. Divendres al matí la secretaria general de l’Esport, organisme dependent del departament de Presidència (que està en mans de JxCat), anunciava per a gran alegria del Pirineu que dimarts arrancaria per vuitè any una nova edició de l’Esport Blanc Escolar, el programa de sortides d’alumnes d’Infantil i Primària de les comarques de muntanya a les estacions d’esquí de la seua zona d’influència per familiaritzar-se amb aquest esport. S’ha de recordar que més de 1.500 escolars de trenta-dos centres docents del Pirineu de Lleida van participar el curs passat en aquesta activitat que, en el seu cas, és una assignatura obligatòria per la relació que té amb aquest territori. Tanmateix, hores més tard, la conselleria d’Educació (dirigida per Esquerra) engegava en orri aquestes previsions i descartava l’inici del programa, emparant-se en la vigència del confinament municipal que es mantindrà almenys fins al dia 24 d’aquest mes.

No podem obviar que la situació sanitària no convida a l’optimisme, amb índexs a l’alça i ocupació hospitalària tensada, però que alumnes d’escoles no es puguin desplaçar tot just uns quilòmetres dels domicilis per cursar una assignatura, malgrat que això comporti el canvi de municipi, no sembla que suposi cap risc, sinó tot el contrari. Només cal comparar-ho amb el pla on, per exemple, escolars de poblacions propers a Lleida van a centres docents de la capital o, a la inversa, estudiants de la ciutat van a escoles d’altres municipis, cosa que també passa a la muntanya. En tots els casos es mantenen les ja famoses bombolles en el transport i a les aules, de manera que el risc de contagi és mínim. Per això és difícil d’entendre que aquests exemples no puguin ser aplicables al Pirineu i més quan l’activitat escolar, com ja hem dit, té lloc a l’aire lliure. A més a més, la decisió no tan sols afecta els escolars, sinó que té gran incidència en el manteniment d’algunes estacions d’esquí que, com és lògic, no poden subsistir només amb els usuaris dels seus municipis. Es tracta de buscar d’habitual equilibri entre salut, economia i, en el cas que ens ocupa, sostenibilitat. Els criteris que s’apliquen a les grans conurbacions en molts casos són il·lògics per a petites poblacions, amb unes característiques demogràfiques, de distàncies i de densitat de població allunyades a anys llum. En massa ocasions sembla que algunes decisions les prenen des de despatxos persones que poc coneixen els territoris que afecten. Seria bo capgirar aquesta sensació excessivament freqüent.