Menys vacunes de les promeses

Es compleixen quatre setmanes des que es va subministrar la primera vacuna contra el coronavirus i desgraciadament el ritme de vacunació està molt per sota de les previsions. S’ha començat per la població de més risc, les persones grans que estan en residències, però fins ara a la regió sanitària de Lleida només han rebut vacunes 10.800 persones, tot just el 3 per cent de la població. A la regió del Pirineu, la proporció és lleugerament inferior, el 2,7, i encara ho és menys al conjunt de Catalunya i d’Espanya. El principal problema ha sorgit amb el subministrament de dosis, que no ha estat tan ràpid i massiu com s’havia previst, i afecta no només Espanya, sinó tota la Unió Europea, a l’haver abaixat la producció Pfizer per suposats problemes a la seua planta de Bèlgica i sense que les vacunes d’altres farmacèutiques com Moderna o AstraZeneca hagin pogut cobrir el buit per problemes de producció, distribució o logística. És urgent que es resolguin aquests problemes i que es coneguin amb exactitud els contractes amb les farmacèutiques, com ja han reclamat alguns grups al Parlament europeu, perquè hi ha uns compromisos i també unes necessitats, ja que la vacunació massiva és la millor fórmula per combatre el repunt de casos que estem patint i per evitar el risc de saturació hospitalària que amenaça de produir-se al febrer.

A aquest problema de producció i logística s’afegeix certa discrecionalitat en el subministrament de les primeres dosis, que ha propiciat que es vacunessin persones que no estaven incloses als grups de risc i hem vist com polítics, militars i fins i tot algun religiós s’han aprofitat de la seua situació per vacunar-se abans, cosa que perjudica altres persones que es troben en una situació de més risc. Com hem repetit en altres ocasions, la pandèmia treu el millor i el pitjor de cada persona i davant de tants exemples de solidaritat i abnegació com ens hem trobat aquests deu mesos, també sorgeixen casos d’egoisme que posen en dubte el rigor en l’aplicació del calendari de vacunació. I també s’ha de recordar que s’havia anunciat una campanya per divulgar la necessitat de vacunar-se, combatre les tesis negacionistes i evitar que l’actitud d’uns quants que es neguen a vacunar-se pogués perjudicar el col·lectiu. Legalment no pot imposar-se l’obligatorietat de la vacunació, però sí que pot exigir-se que qui treballa en determinats punts de risc, com hospitals, residències o escoles, s’atengui a les normes sanitàries i no es converteixi en un risc potencial per als que són al seu voltant. Està en joc la salut col·lectiva i no es pot discutir l’eficàcia de les vacunes per salvar vides, però també s’ha de reclamar que es compleixin els calendaris, que se subministrin les dosis compromeses i que s’acceleri el ritme de vacunació.