L'atenció a la gent gran, un servei a millorar

Els usuaris dels geriàtrics ha estat el col·lectiu més colpejat per la Covid, fins al punt que 305 dels 697 morts a Lleida residien en aquests centres. En alguns el balanç ha estat molt més que tràgic.

Només cal recordar les més de 60 defuncions a la residència de la Fundació Fiella de Tremp, les 36 a la Llar de Sant Josep de Lleida o les 28 a la Pere Màrtir Colomés de Solsona. Ara, la situació ha millorat de forma substancial gràcies que aquest col·lectiu ha estat el primer a ser vacunat contra la Covid.

Els residents poden tornar a sortir al carrer o anar algun dia amb els seus familiars, hi ha més facilitats per rebre visites i, en definitiva, s’estan recuperant a poc a poc les activitats que eren habituals abans de la pandèmia. Seria un error, no obstant això, fer creu i ratlla i oblidar que el que ha fet el coronavirus és fer evident, amb conseqüències devastadores, que l’atenció a les persones grans que es troben en aquests equipaments té dèficits de base.

Alts càrrecs dels departaments de Salut i Benestar així ho han reconegut públicament en els últims mesos i han manifestat la necessitat d’introduir canvis. La pregunta és si, com ha succeït tantes vegades, les bones intencions es quedaran en això.

A Catalunya, el servei dels geriàtrics està bàsicament en mans privades, malgrat que una part de les seues places són concertades, mentre que la gestió pública és minoritària. Exemple d’això és el que succeeix a Lleida ciutat, on només hi ha tres residències públiques.

A més, els fons d’inversió i grans empreses també han entrat amb força en aquest sector. Lleida serveix de nou per il·lustrar-ho, ja que una firma del grup ACS ultima la posada en marxa d’una residència a Cappont, un fons d’inversió acaba d’iniciar les obres d’un al carrer Acadèmia i ha comprat el geriàtric Castrillón i un altre fons està tramitant la reconversió de l’antiga residència estudiantil Pare Coll en una per a ancians.

Qualsevol empresa que obre un negoci, sigui el que sigui, necessita guanyar diners o com a mínim no perdre’n per tirar endavant. .

Ara bé, l’administració és la que ha de fixar els requisits mínims que ha de complir aquest tipus de servei d’atenció ancians i, alhora, ha de garantir una oferta suficient perquè tota la població que ho necessiti pugui tenir-hi accés, ja sigui obrint centres públics o concertant places privades i establint mecanismes per evitar que hi hagi persones que es quedin fora per motius econòmics. El gran problema és que per a tot això es necessita pressupost i que la crisi associada a la pandèmia empitjorarà encara més el delicat estat de les arques públiques.

Però, sigui com sigui, cal buscar fórmules per prioritzar una adequada atenció a la gent gran que no pot valdre’s per si mateixa.