Quaranta anys del cop

S’han complert quaranta anys de l’atac més gran a la democràcia que ha patit aquest país des de la restauració, el cop d’Estat del 23-F, i malgrat els rius de tinta que s’han abocat, es mantenen els clarobscurs sobre l’origen del pronunciament, els suposats cops que confluïen, els suports compromesos, inclòs el de la monarquia, i fins i tot el seu objectiu real. El primer que crida l’atenció és que, segons enquestes publicades, el 70 per cent dels joves no saben avui qui va ser Tejero i és un greu error oblidar la història, però vist en la perspectiva que donen quaranta anys, l’assalt al Congrés sembla una recordació vuitcentista amb guàrdies civils disparant a la seu parlamentària, amenaçant els representants del poble i intentant reduir un militar jubilat que els va plantar cara.

Mal organitzats, amb guàrdies que no sabien ni on ni a què hi anaven, esperant “l’autoritat competent, militar per descomptat”, que mai va arribar a presentar-se, confiant que altres regions militars secundessin València, amb negociacions en què va arribar a participar un dels colpistes en nom dels demòcrates, discussions entre els mateixos colpistes i el bar del Congrés arrasat. 

Però recordant el moment històric, s’ha de valorar que la situació era fràgil, el desenvolupament constitucional en només tres anys era incipient, els atemptats eren quotidians i el soroll de sabres, com es va batejar l’amenaça de cop, permanent. Al llavors president Suárez l’havien deixat en una solitud absoluta, entre tots van forçar-ne la dimissió, que tampoc ha estat convincentment explicada, es parlava d’una operació De Gaulle amb un president fort, hi havia contactes entre els militars i el rei i fins i tot els socialistes s’havien reunit amb Armada a la famosa trobada a casa de l’alcalde de Lleida de la qual tantes versions s’han donat.

Aleshores va arribar Tejero quan es votava la investidura de Calvo Sotelo, que no entusiasmava ningú, i el país es va sumir en el sotsobre amb el govern i els diputats segrestats, l’única televisió intervinguda, els tancs pels carrers de València i rumors de tropes aquarterades per tot Espanya. I Joan Carles I no es va dirigir al país per donar suport a la democràcia i la Constitució fins a la 01.14 de la matinada, gairebé set hores després de l’ocupació del Congrés, on es multiplicaven les negociacions amb el colpista Armada d’intermediari i proposant-se com a president d’un govern de concentració que no va acceptar Tejero.

Justifiquen la tardança del rei perquè es va posar en contacte amb totes les regions militars i la historiografia oficial el va considerar des d’aleshores el salvador de la democràcia, mentre que els crítics i ara els independentistes destaquen cert grau de complicitat. Però el que es pot assegurar amb rotunditat és que si el discurs del rei no hagués estat a favor de la democràcia, el cop hauria acabat triomfant.