Un fracàs col·lectiu

Les últimes quaranta-dos obres de la Franja que eren al Museu de Lleida, que les va restaurar i les va salvar de la destrucció o la venda, han arribat a Barbastre, on no havien estat mai i el bisbat del qual no havia mogut un dit per garantir-ne la conservació. Queda al Museu el buit i en la ciutadania lleidatana una sensació de menyspreu i oblit, que no van pal·liar en absolut les autoritats que ahir sí que van assistir al comiat convocades pel Cercle d’Amics del Museu per repetir una vegada més que no hi havia alternatives i que seguiran recorrent fins a instàncies europees.

Tard, malament i amb resignació, perquè el trasllat és el reflex d’un fracàs col·lectiu en el qual les institucions lleidatanes han demostrat les seues carències de lideratge, les catalanes la seua falta de sensibilitat i menyspreu cap al patrimoni històric de la diòcesi lleidatana i les aragoneses, la seua ambició per apuntar-se una victòria política a costa de les estretes relacions entre pobles veïns, amb l’Església, que va desencadenar el conflicte, rentant-se les mans. El més trist és que les decisions, o la seua falta, s’han pres a Barcelona i a Saragossa, on ni coneixen ni han viscut el problema i ni Lleida, ni els pobles de la Franja d’on procedeixen les obres no han pogut dir res i ara tenen les seues obres a Barbastre, on no van, si poden evitar-ho, ni tan sols a l’hospital, mentre que venen a Lleida a comprar, a fer negocis, a estudiar, al metge o a divertir-se, i on podien contemplar les obres restaurades i ben conservades.

Era un fracàs anunciat perquè l’única estratègia desplegada a Catalunya per mantenir la unitat museística ha estat durant els últims vint-i-cinc anys anar presentant recursos pensant que la resolució del conflicte es podria dilatar eternament. No ha estat així perquè el 155 va accelerar el cas de Sixena i ha marcat l’entrega dels béns de la Franja, sigui per por davant dels precedents, per pactes que desconeixem o simplement perquè tenen altres prioritats.

I quan hi va haver possibilitats d’arribar a un consens, i durant els mandats de Pasqual Maragall i Marcelino Iglesias, es va arribar a un acord ferm que contemplava la propietat compartida i l’exposició itinerant, van coincidir alguns sectors del nacionalisme català i l’episcopat barbastrí a torpedinar-ho i fer-ho impossible, perquè no afavoria els interessos d’uns i perquè altres aspiraven a una victòria total que finalment han aconseguit sense ni tan sols agrair la salvació i conservació de les obres. Les obres ja són a Barbastre sense que hagi calgut una sentència ferma i per molts recursos que anuncien sembla que el trasllat és irreversible.

Han deixat buit el Museu i caldrà confiar que, com han promès, obres del MNAC omplin els buits, però el que no aconseguiran és esborrar la sensació que ni han volgut ni han sabut defensar les obres.