El fracàs europeu amb les vacunes

Finalment, el Consell Interterritorial de Salut ha rectificat i autoritzarà el subministrament de la vacuna AstraZeneca a la franja de ciutadans d’entre 55 i 65 anys, tal com havien reclamat diverses autonomies i la mateixa comissió de salut pública i ja es feia en altres països europeus i en la línia del que havia recomanat l’Agència Europea del Medicament, que considera la vacuna “segura i eficaç”. S’ha viscut amb aquest producte un episodi estrany, primer amb la suspensió del subministrament a l’haver-se detectat casos de trombes i fins i tot atribuir-se alguna mort que al final no tenia res a veure amb la vacuna i s’ha creat al voltant d’aquest producte una imatge de desconfiança que s’haurà de superar perquè no hi ha motius fundats, s’ha subministrat amb èxit a milions de persones arreu del món i, encara que tingui contraindicacions, com passa amb tots els medicaments, són moltíssim més grans els avantatges de subministrar-la que els riscos de no fer-ho.

Bé està que es controlin tots els perills, però si la vacuna ha estat autoritzada per l’Agència Europea del Medicament és contraproduent alimentar sospites i dubtes sobre la seua eficàcia. Però al marge de la vacuna auspiciada per la universitat d’Oxford, s’ha de lamentar la política de la UE amb les vacunes, que sí que està laminant la seua imatge d’eficàcia perquè no és acceptable que a hores d’ara tot just un deu per cent de ciutadans europeus, i en alguns països el percentatge encara és inferior, hagi rebut la primera dosi, mentre que als Estats Units, que es va incorporar més tard al procés, ja està vacunat el 23 per cent de la població, i a la Gran Bretanya, que va abandonar la UE a primers d’any, el percentatge puja fins al 39 per cent, per no parlar d’altres països com Israel, que ja ha arribat a la meitat de la població.

Un informe publicat pel New York Times aquest cap de setmana explica que la Comissió Europea va decidir amb bon criteri comprar les vacunes en bloc i va destinar a començaments de l’estiu de l’any passat un fons de 3.200 milions de dòlars per adquirir-les, mentre que els Estats Units van dotar l’Operació Màxima Velocitat amb un pressupost de 10.000 milions també per a aquestes, a més d’acceptar les exigències de les farmacèutiques sobre drets de propietat intel·lectual i possibles responsabilitats que la Unió Europea va haver de negociar amb els vint-i-set països. I, finalment, el preu a pagar va ser determinant perquè es complissin els compromisos i se subministressin les dosis i, com explica un expert, “si pagues més, elegeixes el menú i ets el primer a menjar”.

Ara s’anuncien per al mes d’abril subministraments massius, encara que és evident que la UE ha arribat tard malgrat que ha estat generosa en el finançament de les investigacions, però ha regatejat en el pagament les farmacèutiques, que també aquí han buscat el seu negoci. Encara que sigui a costa de vides.