Voluntàries, però imprescindibles

No és estrany que a tres infermeres del CAP de Tàrrega que formen equip de vacunació contra la Covid-19 les rebin com a reines magues. Les dosis arriben amb comptagotes.

Les primeres, de Pfizer, es van començar a administrar fa tres mesos entre usuaris de les residències geriàtriques, els més castigats per la pandèmia. Sense pressa ni pausa els centres de persones grans van quedar immunitzats, igual que el personal sanitari.

Els majors de 80 eren els següents a la llista, però no hi havia prou vacunes. Així les coses, només un de cada quatre ha rebut les dos dosis necessàries per completar el procés d’immunització.

Amb només un 24,3% de majors de 80 anys protegits a la regió sanitària de Lleida i un 25,5% a la del Pirineu, el col·lectiu de 66 a 79 anys veu com queda fora de la vacunació de Pfizer i Moderna, però també de la d’AstraZeneca, que ara s’administra al col·lectiu de 60 a 65 anys. Els retards i els canvis de criteri, tanmateix, no han entelat la resposta de la població, que respon i es vacuna.

I això és molt important, perquè la normalitat només es podrà començar a recuperar quan estigui immunitzada el 70% de la població, però vacunar-se no és obligatori.. César Cierco, catedràtic de Dret Administratiu de la UdL, explica en una entrevista a aquest diari que la vacunació voluntària per la Covid és una tendència a tot el món, i que només s’opta per la vacunació forçosa en casos concrets que afecten menors o discapacitats, que no poden decidir per si mateixos. En aquests casos, si els representants legals s’oposen a la vacunació, els jutges hi intervenen considerant la salut individual de les persones afectades, i normalment ho fan ordenant la vacunació.

Una altra cosa són les regulacions específiques per exercir segons quines feines, accedir a alguns locals o viatjar, cas en què es planteja en algunes circumstàncies exigir la vacunació. Per a la resta de situacions la tendència general és que la vacunació sigui voluntària i recomanada, i la responsabilitat dels poders públics consisteix a convèncer la majoria de la població dels avantatges individuals i col·lectius de la vacunació amb l’objectiu d’arribar a la immunitat de grup.

Per aconseguir-ho és necessari explicar de forma clara i convincent aquests avantatges i aplicar polítiques de nudging, és a dir, el que es coneix com a “teoria de l’empenta”, que consisteix a descartar les obligacions i les prohibicions i potenciar les conductes col·lectives que es volen sense necessitat d’imposar-les. Per posar-ne un exemple, en comptes de prohibir el menjar porqueria, col·locar fruita en llocs destacats als supermercats per promoure’n el consum.

El mateix en la vacunació. No s’ha d’imposar, sinó crear les circumstàncies comunicatives adequades perquè la major part de la població la percebi com a necessària.