Retardar l'edat de jubilació

Com a avantsala a la presentació del Pla de Recuperació que va explicar ahir Pedro Sánchez amb una altra pluja de milions promesos, 70.000 milions per a 102 reformes, el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va exposar els seus projectes per a la reforma de les pensions, que també formarà part del pla de recuperació amb l’objectiu d’aconseguir-ne 140.000 més dels fons Next Generation de la Unió Europea. L’objectiu continua sent el que fa anys que defensen: retard de l’edat de jubilació real, penalització de les jubilacions anticipades i revalorització de les pensions en funció de l’IPC amb mecanismes de correcció en cas que la inflació sigui negativa.

En aquesta ocasió la reforma s’ha presentat amb titulars més cridaners, anunciant que qui retardi la jubilació un any després del límit marcat rebrà un xec que pot arribar a ser de 12.000 euros o un increment anual del 4 per cent en la pensió. Com a contrapartida s’augmentaran les penalitzacions als treballadors que avancin la jubilació amb descomptes mensuals i no trimestrals com fins ara per dissuadir els que es volien jubilar anticipadament per retardar l’edat de jubilació real, que ara està en 64,6 anys, fins al límit legal que el 2021 està entre 65 i 66 segons el temps cotitzat.

El ministre justifica aquest càstig a les jubilacions anticipades perquè un terç dels que s’hi acullen cotitzen per les bases màximes i accedeixen a pensions superiors a 2.100 euros, però no té en compte que si aconsegueixen aquestes pensions és perquè han cotitzat pel seu import anteriorment i que ningú pot accedir al retir anticipat si no té uns anys mínims de cotització, per la qual cosa si es tira endavant aquesta reforma –complicat perquè el ministre no va aconseguir el suport de cap partit, ni de Podem– es perjudiquen drets adquirits d’un col·lectiu que ha cotitzat durant anys per accedir a unes pensions que el ministre vol retallar. El problema de fons, que fa anys que arrosseguem, és el dèficit de la Seguretat Social conseqüència de l’augment de l’esperança de vida i també del nombre de pensionistes, mentre que han baixat les aportacions dels treballadors per l’impacte de la crisi i la pandèmia.

Si a això afegim que els successius governs van dilapidar els excedents que tenia la Seguretat Social per cobrir altres dèficits, s’entendrà la urgència a adoptar mesures de xoc per reduir la nòmina a pagar cada mes. No s’ha valorat rejovenir el mercat laboral, ni associar pensió i cotització com fan altres països amb el model anomenat de motxilla austríaca, i aquí les cotitzacions dels que ara treballen serveixen per pagar les pensions dels que van cotitzar en el seu moment, pensant en la perpetuació del sistema i sense preveure que una situació de crisi com l’actual pot trencar l’equilibri.