Arrasa Ayuso i perd Sánchez

Els resultats no han deixat cap dubte i la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, ha arrasat a les eleccions de Madrid al guanyar en tots els districtes i en tots els pobles, amb la qual cosa es demunta el fals rumor que un increment de la participació beneficiaria l’esquerra, habitualment menys mobilitzada. Ayuso, que fa dos anys va ser la taula de salvació a la qual es va agafar el PP i que va quedar a set diputats del llavors guanyador Gabilondo, ha aconseguit ara 35 diputats més dels 30 que tenia fins a sumar més que tota l’esquerra junta, de manera que en tindrà prou amb l’abstenció de Vox per mantenir-se a la presidència.

L’explicació d’aquesta victòria aclaparadora s’ha de buscar en el fet que ha sabut transmetre un missatge populista, amb trets trumpians, buscant l’enfrontament amb la Moncloa, aplicant un model propi de gestió de la pandèmia amb bars oberts i vida normalitzada, però també perquè ha sabut transmetre il·lusió i optimisme davant la confusió de Ciutadans, condemnat a la desaparició, la grisa campanya del PSOE amb Gabilondo rebent les puntades dirigides a Sánchez i a l’aposta personalista de Pablo Iglesias, que li ha permès salvar els diputats de Podem a costa de la seua carrera política. Es pot qualificar de simplista el missatge d’Ayuso, però ha sabut enllaçar amb una ciutadania farta de la pandèmia, li ha transmès el missatge que desitjava sentir com manen els cànons del populisme i ha alimentat un madrilenyisme diferencial que li ha permès fagocitar els 26 diputats de Ciutadans, prendre-li’n sis als socialistes i fins i tot contenir Vox amb un discurs de vegades intercanviable.

Pel que fa als perdedors, la derrota de Ciutadans era més que previsible en vista de les seues batzegades ideològiques i la desaparició a l’Assemblea de Madrid corrobora el seu fracàs a Catalunya i augura una travessia del desert de final incert. També els socialistes n’han sortit escaldats perquè perden tretze diputats, han estat superats com a segona força per Més Madrid que, després d’una digna campanya, es converteix en la principal oposició, i sobretot perquè han vist com fracassava l’estratègia que va començar a Múrcia per potenciar Ciutadans i desgastar el PP i ha acabat just al revés de com havien previst, amb la força centrista desapareguda i un evident vot de càstig a Sánchez, els assessors del qual són més culpables de l’estrall que el mateix Gabilondo.

Tampoc Pablo Iglesias ha salvat els mobles amb la seua pirueta de passar de la vicepresidència a candidat perquè ni ha millorat substancialment, ni ha frenat el triomf de la dreta i posa fi a la seua carrera política. És una mostra de la volatilitat en què vivim com s’han diluït els dos nous partits, Cs i Podem, que el 2015 van sorgir per conquerir el cel i s’haurà de veure si el que ha passat a Madrid és extrapolable al conjunt de l’Estat.