Última oportunitat

La política catalana s’ha tenyit de tantes línies vermelles que sembla impossible que cap partit pugui entendre’s amb cap altre, i cada dia esmorzem amb una ruptura: la d’ahir va ser dels comuns amb ERC perquè no veten la presència de JxCat al govern, però arrosseguem des del 14 de febrer el veto a una possible aliança dels socialistes amb ERC, una opció que segons el CIS és ben vista per una bona part de catalans. Entre les forces teòricament més afins, ERC i JxCat, ja s’encarreguen els seus dirigents de marcar línies vermelles, recordant greuges passats o exigint imposar criteris com si algun dels dos tingués majoria absoluta.

La situació és tan kafkiana que ha hagut de ser la CUP, una força antisistema, la que propiciï un acord de mínims que almenys permet tornar al punt de partida i ajornar com a mínim de moment la perspectiva de noves eleccions en ple mes de juliol. I per arredonir el panorama, l’ANC convoca una manifestació aquest cap de setmana per reclamar el pacte independentista, i Òmnium celebra un acte en el qual adverteix de conseqüències irreversibles després de criticar l’hipertacticisme d’uns i d’altres.

Al mig s’han creuat desqualificacions recíproques, arribant a insults que poden fer complicat una entesa futura i fins i tot poden deixar tocat el lideratge d’Aragonès, i els ciutadans continuem sense saber del cert quins són els obstacles que impedeixen l’entesa en el que és fonamental: si és el paper de Puigdemont i el Consell per la República, si és el repartiment de conselleries o si és la postura davant de Madrid, perquè encara que tinguin estratègies diferents, una cosa legítima i comprensible, no és menys cert que són els dos partits que més punts tenen en comú.

I per responsabilitat i servei al país haurien d’aparcar les discrepàncies, centrar-se en les coincidències i facilitar la formació de govern, sigui de coalició o en minoria d’ERC, perquè ells mateixos han descartat qualsevol altra possibilitat i una repetició electoral prolongaria l’agonia que fa mesos que patim.

Les quotes d’autònoms

El Govern central ha proposat que les quotes que paguen els treballadors autònoms siguin en funció dels ingressos reals que tenen, i sembla una cosa lògica i raonable, però quan s’entra al detall dels nous barems sorgeix el temor d’estar davant d’una pujada. De fet, els que guanyen menys de 3.000 euros a l’any tindran inicialment una quota de 200 euros al mes, i encara que després aniran baixant ja han sorgit les primeres crítiques. No és moment d’apujar quotes, i menys en un sector que ha patit durament la pandèmia i que, a més, és decisiu en el teixit econòmic de les nostres comarques.