Utilitzar vides amb objectius polítics

L’atenció a un dirigent del Front Polisario, amb coronavirus, en un hospital de Logronyo ha estat el detonant de l’enèsima crisi entre el Marroc i Espanya, que en aquest cas s’ha traduït en l’entrada il·legal de fins a vuit mil immigrants il·legals a Ceuta, entre els quals hi havia nombrosos menors i que representen el deu per cent de la població que va quedar desbordada i sumida en el caos amb un imponent desplegament de les forces de seguretat que intentaven tornar a la frontera marroquina els immigrants. L’ambaixadora marroquina apuntava que en les relacions entre països hi ha actes que tenen conseqüències i s’han d’assumir per justificar la resposta marroquina de permetre o incentivar aquest trànsit humà com a represàlia per l’atenció al dirigent del Front Polisario, però hi ha més qüestions per explicar aquest nou xantatge marroquí, que no dubta a posar en perill vides humanes, fins i tot de nens, per aconseguir determinats objectius, i cal recordar el suport de Trump a les reivindicacions marroquines sobre el Sàhara, la situació bèl·lica al Pròxim Orient que realça el paper estratègic del Marroc, la crisi provocada per la pandèmia que ha enfonsat encara més l’economia de la zona i fins i tot l’aparent debilitat del Govern de Sánchez amb el rerefons de la permanent reivindicació territorial del Marroc sobre les ciutats de Ceuta i Melilla.

.

Si a això afegim la pressió migratòria que torna a créixer malgrat la Covid i l’exigència de més ajuts econòmics del Marroc per actuar de dic davant de la immigració africana, repetint l’esquema que ja va aplicar Turquia en el seu moment, es completa l’esquema que ha produït aquesta allau d’immigrants a Ceuta amb la complaença de les autoritats marroquines, que s’aprofiten de la seua situació geoestratègica i de la necessitat que té Europa de frenar d’alguna manera la immigració africana. No hauria de ser una sorpresa aquest nou xantatge marroquí perquè tots els governs espanyols han tingut històricament problemes amb el Marroc, abans i després de la Marxa Verda, i des de sempre s’ha considerat que des del sud poden arribar els principals riscos per a la seguretat i per això sorprèn que hagi agafat desprevingut el Govern de Sánchez i la mateixa Unió Europea, que anys després dels problemes amb Turquia continua sense dissenyar una política migratòria comuna que afronti aquests problemes.

I encara sorprèn més que aquests riscos arribin d’un país al qual es continua considerant “soci i amic” segons la terminologia diplomàtica a l’ús i al qual aquest mateix dimarts es va concedir una ajuda de 30 milions per controlar la immigració irregular. Deu ser que en volen més, però és lamentable que s’utilitzi la vida de persones, que un règim dictatorial com el marroquí s’aprofiti de la seua desesperació i que Europa no hi busqui solucions.