L’eutanàsia ja és un dret

Després de dos dècades de debat social i propostes legislatives fracassades, la llei que regula la prestació d’ajuda per morir ha entrat aquest divendres en vigor i el Govern central i les comunitats s’afanyen a polir els últims serrells per poder aplicar la norma. Així, el Consell Interterritorial, on són representats el ministeri de Sanitat i les autonomies, va donar dimecres passat llum verda a un dels temes pendents de la llei que quedaven per afinar: el protocol d’actuació perquè el metge responsable, el facultatiu triat pel pacient per portar el seu cas, dictamini si el malalt està en plenes capacitats per prendre la decisió de sol·licitar l’eutanàsia.

La llei contempla que, a banda de ser major d’edat i complir uns criteris clínics (patir una malaltia incurable o un patiment greu), la persona que la demani ha de “ser capaç i conscient en el moment de la sol·licitud”. Si no ho és, només podrà accedir a la prestació si té un document de voluntats anticipades on hagi contemplat aquesta demanda.

El protocol d’actuació planteja una entrevista clínica inicial per dilucidar la capacitació del malalt i, si el metge té dubtes, pot recórrer a eines tècniques d’avaluació de les capacitats i, en últim cas, fer una interconsulta a un altre facultatiu per demanar-li valoració. .

Queden encara aspectes de la llei per concretar i dubtes per resoldre. Però hi ha qüestions que no es podien ajornar, com la creació de les comissions de garanties de cada comunitat, que tindran l’última paraula al valorar una petició d’eutanàsia, o la guia per dictaminar si una persona està capacitada per sol·licitar la prestació.

De fet, si no és capaç i tampoc té un document de voluntats prèvies on explicita la seua demanda, el metge ha de denegar la petició. L’eutanàsia és un dret que no obliga ningú, com el divorci, l’avortament o el matrimoni, i per tant correspon només a la persona afectada prendre aquesta decisió.

Pel que fa als ordes religiosos que ja han mostrat la seua oposició a la llei, assegurant que no l’aplicaran als seus hospitals, cal aclarir alguns conceptes. .

En primer lloc, l’objecció de consciència també és un dret que tenen els ciutadans a no practicar una conducta que els és exigida per llei i que no volen aplicar per raons morals, ètiques, religioses o filosòfiques. Fins aquí d’acord, però aquesta legitimitat individual no pot impedir sota cap concepte que centres públics, com ha passat amb l’avortament als hospitals de Lleida, o concertats, neguin als seus usuaris l’eutanàsia o la interrupció de l’embaràs.

Una actitud personal no pot impedir a un col·lectiu exercir un altre dret igual de lícit i avalat no només per la llei, sinó pels ciutadans representats al Parlament. Caldrà convergir les dos justícies sense perjudicar tercers.