Un comiat fred i sense grandesa

Fa un any va ser el burofax de Messi al club explicant la seua intenció de deixar el club i dijous va ser el comunicat del FC Barcelona anunciant que el millor futbolista del món es deslligava de l’entitat. Al mig, tot un culebró de negociacions amb estira-i-arronses, rumors que arribaven de Manchester o de París, unes eleccions al Barça que van propiciar el retorn de Laporta, amb la promesa que “amb un asadito arreglaria el tema Messi”, la constatació posterior que els comptes estaven molt pitjor del que es temia, intents desesperats de rebaixar la massa salarial i de traspassar jugadors per poder assumir el contracte de Messi, anuncis que s’havia aconseguit l’acord amb un contracte llarg que rebaixava el sou el primer any per anar pujant en els posteriors i que assegurava la vinculació del futbolista amb el Barça i ruptura final a una setmana de començar la Lliga. Un final abrupte i sense grandesa que no mereixia el jugador que ha donat més llorers al millor Barça de la història.

Vint-i-un anys de relació amb 10 Lligues, 4 Lligues de Campions o 7 Copes del Rei entre els 35 títols que ha guanyat el Barça amb el jugador que ha obtingut més Pilotes i més Botes d’Or, sis en els dos casos, mereixien un millor comiat conforme amb el futbol que ens ha brindat, un final que no se substanciï en la fredor del comunicat i una rematada a una etapa històrica amb més emoció i èpica. . El que va deixar clar ahir Laporta és que no hi ha volta enrere i encara que té raó que les institucions estan per sobre de les persones i que el Barça és més gran que Messi, també cal reconèixer que són les persones les que fan gran les institucions i que amb Messi el Barça ha estat molt millor que en qualsevol altre moment de la seua història. La responsabilitat d’aquesta ruptura és àmplia i compartida: l’herència econòmica és desastrosa amb una càrrega salarial que supera els ingressos, que és responsabilitat de Bartomeu però que també devia ser coneguda per Laporta, que des de la seua elecció ha alimentat falses esperances. També cal mirar a la Lliga Professional i al seu president, que han mostrat una inflexibilitat amb els límits salarials que revelava les ganes ocultes que Messi no renovés, i també cal mirar al jugador, que havia cobrat 138 milions l’últim any i rebaixava a la meitat les seues pretensions a canvi d’un contracte de cinc anys que tampoc han estat acceptats.

I finalment, la mateixa estructura del futbol professional absolutament sobrevalorat que no ha volgut assabentar-se de la crisi generada per la pandèmia, i que ha perdut ingressos sense que gaires futbolistes hagin acceptat una rebaixa proporcional de fitxa. Ara, ha arribat un fons amb una pluja de milions a canvi del 10 per cent del negoci, però el cert és que el futbol espanyol perd les seues figures i corre el risc d’acabar hipotecat..