De Messi als Jocs Olímpics

Un emocionat Leo Messi es va acomiadar ahir al matí del Barça i la seua afició, després que el club informés dijous passat que ja no podia permetre’s pagar els alts salaris de l’argentí, a causa d’“obstacles econòmics i estructurals”. És a dir, l’alt deute del club i el límit salarial que imposa LaLiga, la patronal dels clubs, que presideix Javier Tebas. La compareixença de l’astre de la pilota, igual que la de Joan Laporta, va ser clara i sense metàfores o ornaments que dissimulessin la realitat.

Leo ho ha donat tot pel club al qual va arribar als 13 anys i amb el qual ha pujat al podi dels millors equips del món. Cada euro que les diferents directives han invertit en ell s’ha multiplicat per quatre en trofeus, espònsors, projecció i imatge. Res a recriminar-li, doncs, més aviat al contrari, ja que amb Messi s’abaixa el teló de l’època més daurada de l’equip blaugrana i cap aficionat culer o del futbol en general podrà oblidar mai l’art, la traça i la intel·ligència amb la pilota del millor jugador del món.

Leo tampoc pot retreure res al club que el va ajudar i encimbellar fins a l’olimp del futbol i, com bé va dir Laporta en l’anunci de l’adeu, ni el millor jugador del món està per sobre del club. . El Barça de Bartomeu va hipotecar aquesta entitat fins a límits investigables i la massa salarial de bona part de la plantilla està tan sobredimensionada que ha acabat per impedir la continuïtat de Messi, que vol aprofitar els dos anys o tres que li queden de ple rendiment per augmentar el seu palmarès i cobrar el que li correspon. Fa mal, però és la realitat i només queda donar-li les gràcies i desitjar-li tota la sort del món.

Fins aquí poc queda per objectar a aquest divorci amistós, però sí que hauríem d’aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre el món del futbol professional i els sous desproporcionats que es paguen, perquè mentre els clubs de Primera, sobretot els grans, remenen xifres astronòmiques i es gasten uns diners que no tenen en fitxes i contractes, ahir es van clausurar els Jocs Olímpics amb un declivi evident de la delegació espanyola, que ha passat de les 22 medalles de Barcelona’92 als 3 pírrics ors de Tòquio (kata, tir i escalada). Fa 25 anys que els esports d’equip no guanyen un or (Atlanta’96) i l’atletisme i la natació, esports olímpics per antonomàsia, juntament amb la gimnàstica, se n’han anat amb l’única medalla d’Ana Peleteiro. Ni la natació artística ha pogut mantenir els metalls que tradicionalment recollia.

La falta d’infraestructures i d’inversió i la nul·la promoció dels esports olímpics a les aules i les universitats expliquen una part d’aquesta mediocritat en els Jocs i el lloc al medaller general. Res és per casualitat i sense inversió. Els assoliments obeeixen més a l’esforç personal que a la planificació esportiva.