Solidaritat... però sense hipocresia

Assistim atònits al caos desfermat a l’Afganistan arran de la presa definitiva del país per part dels talibans, amb una inacció aclaparadora del govern que havia de cuidar i defensar els seus ciutadans, amb fugida inclosa del fins diumenge president legítim, i la passivitat de les poques forces internacionals que quedaven a la zona.

Les imatges d’afganesos, per cert tots homes, aferrant-se al fuselatge i a les rodes dels avions que s’enlairaven de l’aeroport de Kabul per intentar deixar enrere l’infern, amb la seguretat que només trobarien la mort minuts després, com així va ser, demostren la poca afecció que els quedava a la vida al reinstaurar-se un règim vuitcentista on els drets humans no valen res, i molt menys els de les dones i els nens que, de segur, seran les principals víctimes de la barbàrie que implantarà el nou govern. Davant d’aquesta situació, és lògic que Occident, després del trist paper que ha jugat a l’Afganistan en vint anys, es posi en marxa per acollir milers de refugiats que, amb molta sort, podran abandonar el país.

Hem escoltat dirigents polítics de signe diferent i de diferents estats afirmar que les seues fronteres estan obertes per rebre aquestes persones amb l’objectiu de garantir-los una seguretat que no tenen actualment i de proporcionar-los oportunitats per llaurar-se el seu futur lluny de casa.

L’oferiment és totalment lloable però, a la pràctica, ha de ser efectiu perquè no passi com amb altres refugiats, com per exemple els que arriben en les terribles pasteres o els sirians que fugien de la guerra del seu país, que tots volíem acollir però, a l’hora de la veritat, els vam deixar abandonats a la seua sort en uns campaments estancs sense les mínimes condicions per portar una vida digna i, en els casos més dramàtics, tancant fronteres per evitar que entressin.

I parlant de polítics, la crisi afganesa ens ha donat mostres de les diferents maneres d’actuar dels principals dirigents internacionals, així com del seu tarannà moral. Per un lloc l’encara cancellera alemanya, Angela Merkel, va assumir sense cap tipus d’objecció la seua responsabilitat al calcular erròniament la situació i va entonar un mea culpa davant de l’amarga situació que viu el país.

Al pol oposat, el president nord-americà, Joe Biden, recordem que és demòcrata, no va tenir objeccions a afirmar que la missió de les tropes desplegades a l’Afganistan mai ha estat crear “una democràcia unificada i centralitzada”, sinó evitar els atacs terroristes contra territori nord-americà. “Se suposa que la nostra missió mai ha estat construir una nació”, va concloure. En definitiva, dos maneres de fer política en què, en el segon cas, no mostra ni empatia ni escrúpols cap a uns éssers humans en una situació de la qual Biden i el seu govern són en part responsables.