Desitjable o possible

Quan en un conflicte com el català hi ha postures tan enfrontades com les que separen el sobiranisme del constitucionalisme, no es pot esperar que se solucionin amb una simple reunió.

Es pot optar per defensar la imposició d’una de les postures basant-se en una aclaparadora majoria a les urnes, pel manteniment de l’actual estatus partint de l’imperi de la llei com defensen els més intransigents des de Madrid o buscar vies de diàleg per atansar postures, llimar diferències i buscar consensos com han fet els governs espanyol i català i defensen ERC i els socialistes. És l’etern conflicte entre el que és desitjable i el que és possible, que poden tendir a atansar-se si el temps i la bona voluntat ho permeten.

En el cas de la taula de diàleg, el més positiu és el fet d’haver-se reunit, que es continuïn reunint sense marcar-se terminis i que malgrat les postures enfrontades sobre l’autodeterminació i el referèndum reiterin la seua disposició a seguir negociant.

Mentre continuïn parlant hi ha possibilitats que s’arribi a bon port. Si no es parla les posicions continuaran mantenint-se enfrontades ad aeternum i no s’entreveu més alternativa que el diàleg, perquè ja hem vist on ens ha portat la intransigència d’uns i d’altres.

Ni té sentit la política de mà dura del PP convertida en una fàbrica d’independentistes i que ha provocat la pràctica desaparició del partit a Catalunya, ni tampoc es coneix quina és l’estratègia de JxCat més enllà de la unilateralitat que tampoc ha donat resultats positius.

Pot servir-los a curt termini si la taula fracassa i no es compleixen uns objectius mínims, però difícilment resoldrà el conflicte la confrontació amb l’actual correlació de forces, ni aconseguirà suports internacionals mentre estigui obert el diàleg entre els respectius governs. Després de molts anys reclamant a Madrid que s’assegui i negociï en un marc de bilateralitat, ara que hi ha una oportunitat per parlar de tot el que separa uns i d’altres cal aprofitar-la i esprémer-la fins a l’últim moment perquè qualsevol altra possibilitat és, a més d’inviable, ineficaç.

Des de JxCat es reduïa la trobada de dimecres a una reunió de partits, però no és cert perquè hi van acudir el president del govern espanyol i el de la Generalitat, del govern de la qual formen part.

De moment, els postconvergents han preferit carregar les tintes contra la Moncloa, minimitzant el paper del president de la Generalitat, i també caldrà veure com afecta la cohesió del govern català una discrepància tan profunda en l’estratègia i en el disseny de futur. I a falta de millors plantejaments cal recordar que el mateix Nelson Mandela des de la presó recomanava negociar amb l’adversari i treballar amb ell perquè finalment pugui ser el teu company i atansar-te als teus objectius.