El català en l'oferta audiovisual

La regulació del mercat audiovisual és un bon exemple de com la realitat va molt més de pressa que la capacitat dels governs per regular-lo. A Espanya la normativa vigent data del 2009, aprovada pel govern de Rodríguez Zapatero, i va tenir com a objectiu prioritari buscar fórmules de finançament per a Radiotelevisió Espanyola amb quotes a les televisions privades, que es beneficiaven de la retirada de publicitat de la televisió pública, per finançar la producció audiovisual autòctona. Però l’evolució del mercat ha anat per un altre camí amb l’aparició de les plataformes de streaming o les d’intercanvi de vídeos, que han aconseguit una quota importantíssima i en molts casos estan establertes en altres països on paguen els seus impostos i que a la pràctica s’han convertit en un instrument de colonització cultural amb poca atenció a la producció autòctona.

El Consell i el Parlament Europeu van aprovar el 2018 una nova directiva que pretenia corregir la situació regulant aquestes plataformes i marcant com a criteris que cal exigir la promoció dels continguts i la producció europea, la protecció als menors i el rebuig de la incitació a l’odi que es reflectia en alguns dels productes oferts en aquestes plataformes.

Però a Espanya, encara anem més retardats i a dia d’avui no s’ha fet la transposició d’aquesta directiva aprovant una norma que renovi la impulsada per Zapatero i que s’adapti als nous temps. .

Ara, el consell de ministres té sobre taula el projecte de llei general de comunicació audiovisual, que marca els drets i obligacions a aquestes plataformes, però el problema ha sorgit amb les quotes, tant de programació com al seu catàleg, en què no es tenen en compte les exigències del govern català d’un percentatge específic per a les emissions en aquesta llengua.

Al projecte es preveu que es reservarà el 51 per cent de la programació i el 30 per cent del catàleg per a obres europees i dins d’aquests percentatges, el 50 per cent com a mínim ha de ser per a “produccions en castellà o en altres llengües cooficials de l’Estat”. És a dir, que la llei deixa en mans de les plataformes com Netflix o HBO la potestat d’incloure produccions en català, en gallec o basc sense fixar cap quota, sempre que amb les de castellà arribin al percentatge marcat.

Tenint en compte que buscaran la rendibilitat, és previsible que, en cas de no canviar el text, seran produccions en castellà, que poden rendibilitzar al mercat americà, les que coparan aquest 50 per cent, amb la qual cosa augmentarà la discriminació que aquestes llengües cooficials ja pateixen en l’oferta d’aquestes plataformes.

Val a esperar que aquesta marginació es repararà en la tramitació parlamentària, però no comencem bé el diàleg si es mostra tan poca sensibilitat davant d’una qüestió tan essencial com la presència del català en l’audiovisual..