El mapa municipal, a debat

Es compleixen ara cinquanta anys de l’última gran reestructuració municipal que en temps del franquisme va reduir els municipis de Lleida de 323 a 229 que continuen en l’actualitat juntament amb els dos nous aprovats, Riu de Cerdanya i Gimenells, constituïts la dècada dels 90 per reivindicació dels seus veïns.

La reducció municipal de fa cinquanta anys es va fer per decret i amb criteris que en alguns casos, com a Isona i Conca Dellà, van generar una certa polèmica i en d’altres com a Tremp es van agrupar nuclis de la Terreta que són a 50 quilòmetres de la seu municipal, però des de sempre s’ha considerat que eren excessius municipis per a la població que acullen. De fet, es va passar de 732 municipis que hi havia fins al 1847 a 323 aplicant el criteri d’un mínim de trenta famílies per localitat i es van tornar a rebaixar a 229 el 1971.

Posteriorment, hi ha hagut intents de racionalitzar el mapa amb l’informe Roca l’any 2000, que plantejava un mínim de 250 habitants per municipi, i la mateixa llei Montoro, que el 2013 va impulsar sense èxit la fusió de municipis i que es mancomunessin serveis.

Ara el debat no està explícitament sobre la taula, però la Generalitat té pendent la nova llei de governs locals i s’ha posat d’actualitat la qüestió amb la iniciativa dels ajuntaments extremenys de Villanueva de la Serena i Don Benito, que preveuen fusionar-se després d’un referèndum entre la població per convertir-se en la tercera capital de la comunitat. A Lleida, continuem tenint 72 ajuntaments que no assoleixen els 250 habitants que marcava l’informe Roca i també són molts els que no assoleixen les trenta famílies que es va marcar com a topall en la primera reestructuració municipal.

Les conseqüències són que aquests consistoris no disposen de mitjans per garantir serveis als seus veïns, han de compartir secretari i no poden afrontar el cost o el manteniment de moltes infraestructures.

És comprensible que tots els pobles vulguin mantenir la seua identitat, el seu nom, la seua història i la seua idiosincràsia i que no es poden imposar fusions per decret dibuixant com es va fer nous municipis sobre el mapa perquè no han funcionat i han agreujat les diferències, però sí que hi ha fórmules per aconseguir una certa racionalització en la qual tots hi poden sortir guanyant si hi ha consens i que l’agrupació de pobles, la mancomunitat de serveis i la col·laboració entre nuclis veïns han de ser fórmules a explorar en l’actual conjuntura en què l’amenaça d’envelliment primer i la desertització després amenacen bona part de les nostres comarques. En la majoria de casos, aquests pobles no tenen mitjans per dissenyar el seu futur, però hi ha instàncies com la Diputació, els consells comarcals o la mateixa Generalitat que poden assessorar, aconsellar i facilitar el camí d’una concentració i una racionalització del mapa.