El debat de les renovables

El president Aragonès i la consellera Jordà van presentar dimecres el pla per a les energies renovables, que esmena el que es va aprovar fa només dos anys, que preveu donar més poder al territori i als ajuntaments per a la instal·lació de plantes fotovoltaiques i renovables, i intentar evitar d’aquesta manera el rebuig que es genera, i van anunciar a mitjà termini la creació d’una empresa elèctrica que gestionaria les centrals hidràuliques. L’objectiu és completar la descarbonització total de la generació d’energia a Catalunya i compartir amb el territori l’autorització de noves plantes, però el problema és que anem molt retardats amb les energies renovables després de dos anys de semiparalització per criteris normatius i també pel rebuig a alguns projectes que s’ha traduït en el fet que, com dèiem dimarts passat, a Lleida només s’ha començat la construcció d’un parc eòlic en vuit anys amb quaranta-dos de paralitzats i que a Catalunya hi ha sis-cetns projectes de plantes renovables aturats. La conseqüència és que, segons les dades del 2019, les últimes disponibles, tan sols un deu per cent de l’energia que consumim procedeix de les renovables, la meitat de l’objectiu fixat per la Unió Europea, i per sota de la mitjana estatal i també per sota dels objectius marcats al projecte del 2019, que preveia el 2030 que el 50 per cent de l’energia renovable procedís de les renovables.

La mateixa consellera va admetre que haurien de desplegar-se en nou anys més de deu gigawatts procedents de les renovables, la mateixa potència que la infraestructura elèctrica construïda en l’últim segle. A aquest retard, s’hi ha d’afegir que aproximadament el 40 per cent de l’energia que consumim a Catalunya té origen nuclear i que els plans del Govern central preveuen el tancament gradual de les centrals, amb el 2030 com a data assenyalada per a Ascó i el 2035 la fi de l’energia nuclear. Aquest tancament augmentarà el dèficit energètic de Catalunya perquè serà complicat que per aquestes dates estigui desplegada l’alternativa de les renovables, que evidentment són l’alternativa més sostenible sempre que s’aconsegueixi un terme mitjà entre les demandes dels instal·ladors i l’equilibri del territori, que no vol veure’s inundat de molins de vent i plaques solars, que en molts casos s’instal·len en terrenys de cultiu.

Amb la reforma es blinda aquesta possibilitat als cultivables de més valor i es limita al deu per cent de la superfície de secà del terme municipal. També s’inclouen restriccions als promotors que no comptin amb l’autorització municipal i del 50 per cent de la superfície ocupada i s’obligarà els promotors a oferir un 20 per cent com a mínim de la participació als veïns i queda l’expropiació com a últim recurs. El temps ho aclarirà, però tot apunta que serà més complicat construir més plantes de renovables.