Elèctriques públiques

Al Gènesi tot va ser fàcil: «I Déu va dir: “Que es faci la llum”. I es feu la llum.» Però a la Terra l’electricitat s’ha convertit en un luxe, malgrat que és un servei bàsic. Davant de l’escalada de preus sense precedents, la Generalitat ha anunciat aquesta setmana que impulsarà la creació d’una companyia elèctrica pública.

El nou decret deixarà enrere el del 2019, dedicat a aconseguir una potència de 10 GW d’energies netes el 2030, enfront dels 3,5 actuals. El resultat va ser una allau de projectes que va provocar alarma i protestes a les comarques que concentraven més molins i plaques solars, com la Segarra, les Garrigues i el Pallars Jussà. Una elèctrica pública pot sonar a utopia, però el cert és que ja hi ha més de sis mil lleidatans que paguen els rebuts de la llum a una desena d’empreses que estan en mans d’ajuntaments.

Subministren als veïns des de fa dècades i han sobreviscut altres companyies que han acabat dissoltes o absorbides per grans operadores. Els seus responsables s’esforcen a abaratir les factures i assegurar alhora la seua viabilitat econòmica. No és fàcil.

El mercat de l’energia funciona en gran, literalment. I una multinacional amb milers d’empleats té les mateixes obligacions que l’elèctrica municipal d’Almenar, que té contractats quatre treballadors fixos i dos d’eventuals. És David contra Goliat.

I només els grans compradors poden tenir una certa capacitat per negociar preus a l’hora d’adquirir energia. Als petits no els queda altra que adaptar-se a canvis cada vegada més freqüents. Per això no deixa de ser sorprenent que un municipi com Montoliu de Lleida, de menys de cinc-cents habitants, tingui una elèctrica municipal que dona servei a uns tres-cents abonats amb una plantilla d’una empleada, a més del treball sense retribució que li dediquen els regidors.

En total, hi ha dinou comercialitzadores elèctriques amb seu a les comarques de Lleida, de les quals una desena són municipals i nou, empreses privades. A banda d’Almenar i Montoliu, Albatàrrec, Llimiana, Ponts, Salàs, Sudanell, Talarn, Tírvia i Torres de Segre venen llum als veïns i la distribueixen a través de 142 quilòmetres de línies elèctriques municipals. I també hi ha ajuntaments com els dels Alamús, Torrebesses, la Granadella i Vallfogona de Balaguer que s’han convertit en pioners de l’autoconsum compartit.

De fet, al centre dels plans de la Generalitat també hi ha la promoció de comunitats energètiques i l’autoconsum compartit. Tanmateix, ara la possibilitat d’associar-se per compartir energies renovables es veu limitada per la legislació estatal: estableix que els consumidors que comparteixin una instal·lació no poden estar a més de cinc-cents metres dels panells solars que generen electricitat. Hi ha molt camí per recórrer, encara.