La Seu Vella, molt més que un monument

El president dels Amics de la Seu Vella, Joan Ramon González, lamentava dissabte que a vegades la burocràcia fa “patir” la Seu Vella i no ajuda en res a la candidatura del Turó a Patrimoni Mundial de la Humanitat. La crítica apuntava que segueix pendent el projecte de reubicació de les campanes als finestrals de la torre, ja que “fa més d’un any que esperem la firma del conveni amb el departament de Cultura”; o la mateixa restauració de la campana Mònica, que fa ja més de set anys que es va despenjar del campanar per traslladar-la a un taller especialitzat a Alemanya, “que continua també pendent de la gestió de la Generalitat”; o la primera fase de les obres de rehabilitació de la muralla al Baluard del Rei, “que espera també la materialització del conveni a tres bandes entre Paeria, Diputació i Generalitat”. És innegable que el conjunt monumental de Lleida requereix una inversió constant i si bé és cert que en els últims anys s’han dut a terme moltes reformes que han contribuït a la seua millora, també ho és que la burocràcia i la lentitud administrativa en massa ocasions alenteixen les actuacions.

Els lleidatans, que tenim en la silueta de la Seu Vella la nostra referència constant d’ubicació, quan la veiem ja sabem que som a casa, potser per costum tendim a no donar-li la importància que es mereix. Ella és i ha estat testimoni de totes les vicissituds històriques que ens ha tocat viure des que se’n va iniciar la construcció al segle XIII i al seu turó o claustre celebrem o rememorem totes les nostres batalles, les passades i les presents, i per moltes prioritats financeres que tingui la ciutat, conservar-la cal que sempre en sigui una. La ciutat i totes les institucions, des de la Diputació, la Generalitat, el Govern central o la mateixa Unió Europa, tenen l’obligació de vetllar per aquest patrimoni que la història ens ha cedit i la vàlua artística i arquitectònica del qual són mereixedores del reconeixement, malgrat que els primers que l’hem de valorar som, esclar, tots els lleidatans.L’oli i els seus mercatsLa producció d’oli de Lleida, que no fa gaire lamentàvem que en més d’un 80% se n’anava en botes a Itàlia o França, continua sent un dels valors més importants de l’agroalimentació de Segrià i Garrigues i tant els pagesos com les cooperatives a poc a poc han començat a regestionar-ne la venda.

Ara, a granel a banda, ja són molts els que han unit esforços per vendre’l al detall o envasat i donar-li un segell de qualitat i de DO. La unió anunciada ahir de les cooperatives de la Granadella i Torrebesses és un esglaó més en aquest bon i indispensable camí.